Dalí, l'atracció pop

La relació de Salvador Dalí amb la música, començant per la clàssica i el jazz i confluint en el pop i el rock, apareix documentada al llarg dels anys d’una manera molt dispersa, cites aïllades, incompletes, que rarament donen una visió de conjunt. Per això adquireix valor aquesta obra, Dalirium sonic (La Lluvia), del periodista musical Karles Torra, un llibre que explica com l’instint innovador de l’artista empordanès el va portar a creuar camins amb grans creadors musicals del segle XX, cosa que va donar peu a influències recíproques.

    Dalirium sonic va al gra i se centra en els fets a través d’11 capítols que recorren des del gust de Dalí per l’obra de Wagner i Satie fins a la seva influència en artistes contemporanis, de Pixies a Marilyn Manson passant per Kiko Veneno. I pel jazz, gènere del qual, segons Torra, «va ser un dels primers aficionat a Espanya juntament amb Lorca». Ja als anys 20, el pintor va fer una declaració a la revista L’amic de les arts: «Per un sol so dels que ha inventat el jazz donaria, sens dubte, tota la producció en bloc de la literatura oficiosa contemporània».

EPISODIS MIG PERDUTS / Són només 146 intenses pàgines, perquè el seu autor no volia «estirar el text» sinó limitar-se a «treure a la llum tota la informació». Amb episodis mig perduts, com la implicació de Dalí en l’espectacle multimèdia Exploding plastic inevitable, d’Andy Warhol amb The Velvet Underground. Ja tenia més de 60 anys, però es va deixar fascinar per les ocurrències de l’estrella del pop-art i els seus sorollosos nois. «Warhol es va entendre bé amb Dalí. En una de les seves càpsules del temps, que va anar omplint amb objectes per a la posteritat, hi va posar uns pinzells utilitzats per Dalí al costat de la lletra d’Heroin manuscrita per Lou Reed», explica Torra.

    D’aquella relació en parla en uns capítols centrals que expressen la simpatia de Dalí pel rock àcid californià i la psicodèlia: l’amistat amb The Grateful Dead, aquella action painting en un concert de Jefferson Airplane en què Grace Slick va treure un automòbil Aston Martin perquè el redecorés al seu gust. «Timothy Leary, promotor de l’LSD, va dir que Dalí era l’únic pintor psicodèlic que no necessitava prendre drogues», recorda Torra. En un altre escenari, França, el vincle amb Serge Gainsbourg, que a Je t’aime, moi non plus es va inspirar en una de les seves boutades: «Picasso és espanyol, jo també. Picasso és un geni, jo també. Picasso és comunista, jo tampoc». I amb Françoise Hardy, que el va anar a visitar a Portlligat per a un reportatge de Salut les copains.

EL PRIMER ‘HIPPY’ / Dalí es considerava el primer hippy, antinormatiu des del bressol, i va veure en la cultura pop un vehicle per transmetre l’excentricitat a una gran audiència, com corresponia a algú «amb un gran sentit publicitari i cap vocació elitista». Era «un mestre autopublicista», com el va descriure Bryan Ferry, de Roxy Music. Per la seva part, Marc Bolan es va autoproclamar «el Dalí del rock’n’roll», i Alice Cooper el va anar a veure a Portlligat, on li va fer dos retrats en forma d’holograma. També Mick Jagger es va acostar a la Costa Brava, a l’Hostal, de Cadaqués, on va regalar a Dalí la jaqueta que va portar al Festival d’Altamont.

    I John Lennon i Yoko Ono, que havien compartit amb ell un dinar a París. La cita a Portlligat va acabar amb unes certes diferències entre tots dos quan l’autor d’Imagine li va proposar que l’acompanyés durant una setmana a predicar la pau a París. Dalí ho va acceptar amb una condició: Lennon l’havia d’acompanyar durant una altra setmana per predicar la guerra. L’exbeatle s’hi va negar. Segons relata Torra, Dalí li va replicar llavors, «amb la seva veu de tro», amb una sentència: «Com va dir Joan Salvat-Papasseit, ‘L’amor i la guerra és la sal de la terra!’».

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

    L’autor d’Els rellotges tous va inspirar David Bowie (el va citar a Diamond dogs), Captain Beefeart (Dali’s car) i Emerson, Lake & Palmer (van voler il·lustrar la portada de Trilogy amb la seva pintura L’enigma sense fi, però hi van renunciar perquè Dalí els va demanar 50.000 lliures esterlines, uns 63.000 euros del 1972), i va establir relacions amb músics catalans com Máquina! i, sobretot, Pau Riba, a qui va conèixer quan aquest era petit i que li va dedicar la cançó Daliniana flor. Torra apunta que, malgrat la seva amistat, Riba no li va arribar a proposar que li il·lustrés un disc. «Un altre se n’hauria aprofitat, però quan Riba va començar a considerar aquesta idea ja era tard», diu, al·ludint als últims anys del pintor, «quan el tenien mig segrestat a la Torre Galatea».

TRES ENTREVISTES / Dalirium sonic, amb les tres entrevistes que el tanquen (a Riba i els agitadors culturals Joan Illa Morell i Eliseu Huertas Cos), posa ordre en una parcel·la del relat dalinià que, potser perquè el pop ha viscut a vegades extramurs de l’oficialitat, no ha sigut tractada a fons. Repassa una faceta d’un creador amb una obra que no sembla haver envellit. Encara que, suggereix l’autor del llibre, potser el seu millor temps encara ha d’arribar, ja que «ell treballava pensant en la posteritat, d’aquí a mil anys».