Krahe en comunió

Dissabte a Luz de Gas vam ser conscients que, en efecte, Javier Krahe deu haver mort, ja que hi eren els seus músics cantant-li, evidenciant un buit immens. Ho comentava Pere Camps, director de Barnasants, a la sortida d’aquest concert titulat Cançons atees, respostera proposta que va reunir amics i fans en una nit, la del Dissabte Sant, en què el festival tenia competència. «Avui ens contraprograma l’Església», va ironitzar el veterà activista.

    La nit va començar amb la projecció del curt que Krahe va filmar el 1977, el del crucifix al forn. Camps va anunciar un «aquelarre ateu» i, tot i que el recital va oferir altres matisos, sí que va disposar accents que il·lustraven la coneguda «postura més aviat anticlerical», com deia la lletra de la primera peça, …Y todo es vanidad. La va cantar Javier López de Guereña, que parla i entona gairebé com Krahe, amb la seva sardònica sequedat, i que, quan va començar a tocar amb ell, la cançó Los caminos del Señor li va despertar reticències. «Jo llavors era un desconvers molt recent», va dir.

    La va interpretar ja sense culpa amb els dos músics amb quidurant anys va sustentar l’arquitectura kraheiana. Andreas Prittwitz, dibuixant les seves floritures amb la flauta o el clarinet, i assumint la veu cantant a ¿Dónde se habrá metido esta mujer?, i Fernando Anguita, al contrabaix i atrevint-se amb els textos de Huevos de corral i la jota Once años antes.

Notícies relacionades

Javier Krahe sense Javier Krahe

La jutge ordena traslladar les pintures de Sixena en un termini de set mesos

AVANTATGES DE LA FOGUERA / Miquel Pujadó va sortir per recordar que l’unia a Krahe «el gust per l’humor àcrata, la rima consonant i l’amor per Brassens», punts que es van observar en els seus Rudiments d’anatomia. Després, Joan Isaac, demostrant que el gust pels «lúcids irreverents», expressat a M’agradaria tant, és compatible amb el sentiment. I Joan Colomo, recuperant La hoguera i destacant els avantatges de la crema davant la lapidació o la cadira elèctrica.

    Van tornar per acompanyar Enric Hernàez, que va posar emotivitat a En la costa suiza; Borja Penalba, tot autoritat i greus a Un burdo rumor i Metamorfosis, i un Dani Flaco que es va fer seves Nos ocupamos del mar i Ron de caña. Zenit de l’aquelarre amb tots en escena i Camps entonant Villatripas rumb a un jocós Marieta en què vam creure veure Krahe, «com un gilipolles», sortint triomfal en una nit de culte pagà, de creença en Krahe després de Krahe.