Hèctor Parra es fusiona amb Jaume Plensa

Un pas més en la imparable trajectòria d’Hèctor Parra (Barcelona, 1976). El músic català, establert a París 

-és compositor resident de l’Ircam-Centre Pompidou-, acaba d’estrenar a la catedral de Conca Breathing, obra d’encàrrec de la Setmana de Música Religiosa. La peça, interpretada pel prestigiós Vocalconsort Berlin, va néixer com a fruit de la seva col·laboració amb l’escultor Jaume Plensa. És la primera vegada que textos inèdits de l’artista plàstic es converteixen en obra musical.

    Aquesta és la quarta estrena del mes de març de Parra, fet que, tot i que l’autor considera com «una simple coincidència», revela la seva capacitat per desenvolupar projectes canviants. N’hi ha prou d’assenyalar que té un catàleg d’uns 80 títols, en què s’inclouen cinc òperes. L’última, Wilde, amb muntatge de Calixto Bieito, va ser estrenada el 2015 al Festival de Schwetzinger (Alemanya). Per si encara no n’hi hagués prou, actualment és compositor resident, en un insòlit pacte, de l’Auditori i el Palau de la Música, on al final del procés haurà presentat 40 títols seus, entre els quals s’inclouen quatre noves creacions.

    El projecte de Conca li va arribar amb poc marge de temps. «Just estava preparant una peça coral amb poemes de Plensa i vaig optar per aprofundir sobre l’imaginari d’aquest gran artista», diu Parra. El compositor admet que aquesta col·laboració amb personatges als quals admira forma part de la seva línia de treball. Així passa també amb els escriptors Marie NDiaye (premi Goncourt) i Händl Klaus, i els físics teòrics Lisa Ran-

dall i Jean-Pierre Luminet.

Bustos de cares femenines

«Aquests creadors m’inspiren i tenen gran influència en les meves obres. Amb Ndiaye he fet quatre projectes, dos d’ells òperes, i amb el Jaume estem dissenyant una peça per a la Triennal del Ruhr 2017, en què aportarà la il·lustració plàstica». Breathing expressa «una sonorització de l’univers escultòric de Plensa, sobretot relacionada amb els seus bustos de cares femenines amb els ulls tancats».

    Es tracta d’escoltar el nostre propi silenci interior, «però no un silenci buit sinó ple de murmuris que transmeten l’essència de la vida». El poema que dóna títol a l’obra va ser tatuat per Plensa en una escultura de 10 metres que és a la BBC de Londres. Amb un altre text de l’escultor i humanista prepara una estrena per al mes de  juny d’una obra amb piano i per al Cor de Cambra del Palau.

    En les peces de Parra hi ha un component molt visual –va estudiar pintura durant sis anys–, però en l’òpera «mana el text del llibret». Diu que la pintura d’El Greco el va inspirar a Wilde i també cita Antoni Tàpies entre els seus referents i fins i tot Diego Velázquez, del qual el Louvre li va encarregar una obra per inaugurar una exposició sobre el pintor. De la seva col·laboració amb Plensa li interessa el contrast entre el que és etern, l’escultura, i el que és efímer, la música. «Jo veig musicalitat en l’escultura i ell formes plàstiques en la música».

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

    El compositor celebra l’èxit recent de George Benjamin a Espanya, però considera que la situació de la música contemporània és fràgil. «Encara no ha guanyat la partida, entre altres coses perquè falta tensió estructural i més bona arquitectura compositiva». Ell mira de «fusionar colors amb gestos i energies» i alerta del perill de creadors «molt autistes».

    Amant de l’òpera i amb referents com Wagner, Berg, Zimmermann i fins i tot Monteverdi, l’apassiona aquest gènere. «Em permet aprofundir en la psicologia dels personatges fins al punt d’implicar-me durant la creació en els seus sentiments». Encara que se sent català considera que la seva pàtria «és la música», cosa que avala una agenda amb encàrrecs internacionals que van més enllà del 2020.