Ramon Enrich: «Cada espai abandonat és una pregunta»

Format als Estats Units amb artistes com David Hockney o Julian Schnabel, el pintor i escultor Ramon Enrich (Igualada, 1968) té el seu atelier a la capital de l'Anoia, repartit entre dues fàbriques del Rec, l'antic barri industrial. Abans de l'aturada en la manufactura del cuir, el raval havia albergat més de 200 adoberies.

Encara queden molts espais abandonats i pretenem que, a poc a poc, la gent, els néts dels qui van ser blanquersi adobers, vagin ocupantlos a través de nous usos. Reciclar el barri, però no des de la sofisticació ni l'especulació. Jo l'imagino molt verd, ple de plantes i heura. La vida ha de ser una contínua transfusió d'idees i energies.

Aquesta devia ser una zona menestral, obrera. Sí. Són gairebé tres quilòmetres de construccions al costat del rec. Abans, la ciutat havia viscut d'esquena al barri, on es concentrava la indústria adobera i tèxtil. Fa una dècada, un grup de gent amb inquietuds vam començar a reivindicarlo.

El seu pare va ser industrial del tèxtil. Sí, tenia una fàbrica de gèneres de punt i un talent natural per dibuixar, per la música i per l'arquitectura. Per això, des de ben petit vaig viure en un procés d'aprenentatge molt estimulant… Resulta que aquesta mateixa adoberia on som ara havia pertangut al meu besavi, un d'aquells senyors amb bigoti de finals del segle XIX, però després es va perdre.

La recuperació d'aquests magatzems no s'entendria si no hi hagués afecte al darrere. M'apassiona l'arquitectura, sí. Però no els focs d'artifici, sinó la qualitat espacial. Quan entres en aquests vells llocs, t'envolta una sensació molt agradable. Cada espai abandonat és una pregunta: ¿qui va fer l'esforç per construirlo?, ¿ha perdut ara el sentit?, ¿encara es pot reprendre?

¿Quants creadors s'hi han instal·lat? Entre artistes, dissenyadors, músics i emprenedors devem ser una vintena. Intentem crear oasis de felicitat artificial, encara que arribem tard.

¿Tard? Els pioners en l'ocupació de fàbriques i magatzems vells van començar fa 50 anys, com l'escultor nordamericà Donald Judd, que va contribuir a recuperar el degradat barri industrial de Manhattan, el que ara és el Soho.

Com a Londres o a Berlín, ¿oi? Ha passat el mateix en totes les ciutats industrials. És lògic que es doni vida a unes naus ja construïdes, molt ben pensades, amb bona llum i que tenen en els seus ritmes una harmonia gairebé clàssica.

La seva pintura també explora la relació entre l'arquitectura i el paisatge. Tracto de ser coherent, encara que la pintura és una obra de teatre, una ficció, una realitat que no existeix. Un quadro és una mentida ben il·luminada, però que serveix per explicar veritats. És la meva modesta manera de canviar el món.

La llum i aquells edificis tan intrigants a les seves teles desprenen certa soledat. Crec molt important la gestió del misteri. Pinto construccions deshabitades i horitzons silenciosos. M'agrada jugar amb la contradicció entre paisatges molt oberts i espais gairebé claustrofòbics. El que persegueixo és que el quadro sigui viu, que pugui mantenir amb l'observador un cara a cara perdurable en el temps.

Notícies relacionades

Disney a Hawaii

Privilegiats impunes

¿Es pot viure avui de l'art? És complicat; has de pedalar molt. El col·leccionisme s'ha perdut en part perquè les galeries n'han abusat. Els millors han d'anarse'n a fora a vendre.

[Ramon Enrich exposa a l'Espai VolArt (Ausiàs Marc, 22) la mostra Arquitectures, tipografies i altres volums].