'Zoolander 2': la mirada Magnum s'ensorra

Com passa amb qualsevol cult movie, la devoció cap a l’univers de Zoolander ha anat creixent al llarg del temps i ha anat sumant adeptes en les noves generacions. Ben Stiller va saber capturar llavors l’esperit de la sàtira més esbojarrada a ritme de gags irresistibles al voltant de la superficialitat del món de la moda i va aconseguir construir una afilada comèdia a partir del rebuig deluxe de la cultura popular que encara avui provoca espasmes de plaer culpable.

Notícies relacionades

Penélope Cruz: "Les xarxes socials fan por"

Ben Stiller: un director de mil cares

Ara, 15 anys després, a Zoolander 2 li passa una mica com al seu protagonista: es troba desfasat, fora d’ona i absolutament desorientat dins d’uns nous temps que no ha sabut gaire bé com assimilar. Ha perdut el toc, la força, el mojo, com diria Austin Powers. La seva cèlebre mirada Magnum sembla haver-se difuminat, i Stiller es mostra incapaç de dominar la seva pròpia criatura, d’articular-la perquè tingui ritme i resulti fresca, perquè no caigui, com acaba passant, en la mandra i la indiferència.

Potser per això, entre la runa amb què està construïda la pel·lícula, passen desapercebuts alguns cops de geni, petites fogonades de talent iconoclasta i esclats d’humor delirants que s’insereixen dins d’aquest poti-poti hipertrofiat d’essència nonsense en què almenys s’agraeix el to dionisíac, l’estètica retro trash i el lloable intent de no deixar canya dreta al mateix temps que es disfruta inevitablement amb una enlluernadora plèiade de cameos que desfilen per la funció i amb una Penélope Cruz ultrasexi que deixa anar aquí la seva vis còmica.