Ben Stiller: un director de mil cares

Addicte confés a la feina, Ben Stiller ha desenvolupat una carrera com a director en paral·lel a la tasca com a còmic i actor. Va començar fent esquetxos a Saturday night live (poc temps) i, després, el seu propi programa, The Ben Stiller show, que va llançar gent com Janeane Garofalo i Bob Odenkirk. No va durar, però avui els seus esquetxos són matèria d’estudi; la barreja d’humor absurd amb sàtira política i pop va reaparèixer en altres programes de culte.

La seva primera pel·lícula va anar per altres camins: Bocados de realidad (1994). Convertida, gairebé sense voler-ho, en emblema de la generació X, és una comèdia romàntica estimable sobre el triangle format per una videògrafa (Winona Ryder), el seu amic bohemi (Ethan Hawke) i un executiu televisiu (Stiller). Aquest últim vol convertir el documental de la primera sobre el desencant dels seus amics en un reality show per al seu canal de cable In Your Face («és com MTV, però més directe»). La pel·lícula pot ser una instantània de la seva època, com tantes pel·lícules ho són de la seva, però l’ansietat dels personatges respecte a la incertesa laboral i la decadència dels seus somnis és intemporal.

Després va arribar Un boig a domicili (1996), pensada com a vehicle per al lluïment de Chris Farley, però que va acabar –després que l’avui reconegut director guionista Judd Apatow se sumés al projecte– com una versió foscament còmica dels thrillers d’invasió domèstica tan en voga a principis dels 90. El «noi del cable» del títol original era un dement Jim Carrey que per poc no acaba amb la vida del subscriptor encarnat per Matthew Broderick. 

No va tenir l’èxit esperat, potser per la seva visió fosca de la cultura pop i la seva influència. Però encara menys diners va fer als cines, tot i que avui costi de creure, la sàtira absurda però amable de la moda Zoolander (2001), que va arribar després, a través del mercat domèstic, a ser un film de culte adorat fins i tot per l’auteur Terrence Malick. (No són rumors: fa tres anys, Malick la va programar en un cicle de favorites per a un festival d’Oklahoma, al costat de pel·lícules de John Huston i Preston Sturges).

La seva reputació com a director còmic va tocar sostre amb Tropic thunder: ¡Una guerra muy perra! (2008), sobre uns actors reclutats sense saber-ho per a una guerra de veritat. Una sàtira salvatge del cine bèl·lic i el mateix Hollywood, al qual desmuntava com ho han fet poques cintes fetes dins del sistema, que va apassionar la crítica (inclòs el Cahiers du Cinéma francès) i var ser un èxit de taquilla. Els acudits sobre deficiència mental van crear certa controvèrsia, però en realitat el que Stiller estava parodiant (amb autèntic geni) era la fixació de la indústria per explotar impunement aquesta mena d’afeccions en horrors amb fam d’Oscar.

Un nou gir

El nihilisme de Tropic thunder va anar seguit, en un altre gir en la seva visió, de l’esperit d’autoajuda de La vida privada de Walter Mitty, segona adaptació del relat de James Thurber sobre un tipus apocat amb fantasies (no sempre exitoses) de realització sobrehumana. Es va reservar el rol del protagonista, responsable del departament de negatius de la revista Life portat a una aventura de la qual sortirà convertit en un altre home. El missatge motivacional, més que inspirar, pot arribar a ofegar, subratllat fins a l’impossible en les seves línies de guió i una ambientació musical èpica. 

Després d’una cosa tan voluntàriament i equivocadament gran, el retorn de Stiller a l’escala una mica més petita de Zoolander sembla el pas ideal.

Notícies relacionades

El retorn de 'Zoolander'

'Zoolander 2': la mirada Magnum s'ensorra