John Banville: "La imaginació és la facultat més poderosa, inventa el món"

Davant d’una copa de vi, John Banville (Wexford, 1945), el més respectat dels escriptors irlandesos, el principal estilista de la llengua anglesa, parla de com li acaba de descriure per telèfon a la seva dona que l’espera a Dublín els colors d’aquesta Barcelona poc hivernal (és a dir, a una de les dues dones amb qui conviu, no queda clar qui és, si l’esposa amb qui està oficialment casat des dels anys 60, la mare dels seus dos fills mascles ja grans, o la companya amb qui viu des de fa 20 anys i amb qui té dues filles). No li ha enviat una foto per l’smartphone, li ha descrit els colors amb paraules. És un home de paraules i acaba de publicar La guitarra blava (Bromera / Alfaguara), la història d’un pintor en bloqueig creatiu que abandona la seva dona per una altra de més jove.

 

–¿M’equivoco si dic que aquest llibre li ha costat menys esforç que els anteriors? Respira molta més claredat del que és habitual en les seves novel·les. 

–A mi m’ha costat tres anys crear aquest efecte. El que busco, per sobre de tot, és la claredat.

–Potser Benjamin Black, el seu àlter ego que escriu novel·les negres més lleugeres, s’ha filtrat en el treball de Banville. 

–Això haurà de jutjar-ho el lector. Potser Black li està ensenyant a Banville algunes lliçons. No és que m’agradi, prefereixo tenir Black i Banville separats, però no podria jurar que no és així.

–Crec que va voler ser pintor en la joventut. ¿Ha recuperat aquella antiga ambició amb Oliver Orme, aquest obsessiu artista?

–Uf, jo no tenia ni un mínim sentit cromàtic. Vaig pintar quadros horribles. D’allò no en va sortir res decent però em va ensenyar a veure el món d’una manera pintoresca, en el sentit pictòric. Un amic em va dir que jo era capaç de descriure l’aire. Per a això m’ha servit.

–A Orme l’han abandonat les muses. ¿Vostè hi creu? 

–Escriure ve d’alguna part. La imaginació és la facultat més poderosa que tenim, inventa el món. Almenys una vegada al dia em pregunto per què em dedico a escriure històries. No m’imagino una vida millor. Sí, crec en les muses.

–Sempre apareixen en les seves novel·les les relacions pare-filla. ¿Quin significat té per a vostè, que té dos fills grans i dues filles més joves? –En els llibres no parlo tant de les meves filles com de les muses. Són personatges fantasmagòrics. Crec que mai posaré en una novel·la la complexitat de les meves relacions amb els meus fills. La meva filla petita, Alice, que té 19 anys, és molt feminista. Una dona forta. Crec que no li agrado gens, em desaprova.

–¿El desaprova?

–Bé, les filles, ja ho sap. Ella està en contra de tothom. La meva primera dona, que adora les meves filles, em diu que amb Alice m’ha tocat tenir una filla tan decidida com jo. M’agrada que sigui així, una dona forta. 

–¿Les seves filles el llegeixen?

–No ho sé. Vull creure que sí. És una mica com preguntar als teus pares si tenen vida sexual. Així que no ho faig. No pregunto. Em fa una mica de vergonya, la veritat.

–¿I els seus fills?

–El meu fill gran sí que em llegeix. I a més a més m’ha fet avi de dos petits monstres adorables. La nena es diu Ruby Banville. No em digui que no té nom de cantant de blues... Però... ¿què faig explicant històries i batalles d’avi? Se suposa que sóc un novel·lista seriós.

–Doncs parlem de coses serioses. Del pes de la religió catòlica i de com tots els seus personatges estan aixafats per un enorme sentiment de culpa. 

–Sí, estic molt enfadat per la meva criança en un entorn catòlic. L’Església ha destruït generacions d’irlandesos. És semblant al que va passar amb l’imperi soviètic: allà el partit comunista governava les vides dels ciutadans igual que l’Església catòlica ho feia amb nosaltres.

–En la seva novel·la es parla del poder dels morts, de com s’arremolinen al voltant dels vius. ¿Això té a veure amb la seva edat?

–Bé, tinc 70 anys. Segons la Bíblia hauria d’estar mort. El passat torna amb tendresa, amb culpa i molt vívidament. Kingsley Amis va dir que el millor que li pot regalar un pare a un fill és morir jove. I jo abans de tenir 33 ja no tenia pare. Recordo el dia que vaig haver d’ingressar-lo en una residència, afectat d’una lleu demència senil. Anant cap al centre li vaig explicar on anàvem. No va dir res. Li va relliscar una llàgrima. I vaig pensar, si existeix l’infern, estic condemnat. Però ¿què podia fer? Tenia nens petits llavors, no podia tenir el meu pare a casa... Sí, sóc culpable.

–Tinc una curiositat. ¿És veritat que reparteix el seu temps entre les seves dues famílies?

–Sí, jo no hi veig res estrany. Hi ha molts homes en la meva posició. Entre les dones, pel que es veu, no està tan ben considerat. Jo estimo les meves dues famílies. Sóc possessiu com tots els homes i m’agrada veure-les i estar amb elles. Passo part de la setmana a casa de la meva dona i part a casa de la meva parella.

Notícies relacionades

John Banville, premi Príncep d'Astúries de les lletres 2014

La invenció del passat

–Hi ha un bolero que diu: ¿Com es poden estimar dues dones a la vegada i no estar boig? 

–Doncs deu ser cert. Dec estar boig.