Javier Olivares: "No s'ha de viatjar en el temps en va"

Javier Olivares (Madrid, 1958), del braç del seu germà Pablo, mort fa just un any, es troba darrere de grans èxits de la ficció a les televisions públiques espanyola i catalana com 'Isabel', 'Infidels', 'Kubala, Moreno i Manchón', 'Víctor Ros'  i 'El Ministerio del Tiempo'. La primera temporada dedicada a la reina de Castella també va tenir una versió en lletra impresa. Però ara aquest productor, guionista, novel·lista i llicenciat en Història acaba de publicar el seu primer llibre sense bessó audiovisual: Felipe (Ediciones B). 

 

 –¿Després d’una 'Isabel' i un 'Carlos' , aquí hi ha la base per a un Felip II televisiu? 

 –Felipe té a veure amb la primera temporada d’ Isabel (després vaig deixar la sèrie) pel que fa a estructura, plantejament, forma de presentar personatges, punts de vista, diàlegs, la intenció d’acostar la història a través de la personalitat dels que l’acaben fent. Però no hi ha res parlat i crec que no hi haurà Felipe a la televisió, perquè la fórmula s’està començant a esgotar. Quan la història la fas massa llunyana del que és la realitat actual… No s’ha de viatjar en el temps en va. S’ha de trobar la part de la història que té un paral·lelisme amb el nostre present.

 –Pero la BBC segueix apostant fort, ara amb 'El último reino’, basada en les novel·les de víkings i saxons de Bernard Cornwell.

–L’anglès és un públic molt més cultivat, que admet, i fins i tot exigeix, missatges complexos i que té un grandíssim amor pel seu teatre i per la seva història. El públic espanyol és un públic maltractat a qui se li ha ocultat la televisió com un fenomen cultural des que hi ha les televisions privades. Als polítics se’ls ha de recordar que la televisió, juntament amb l’educació, són els dos grans formadors d’una societat. No els dos grans entretenidors. Les sèries de les quals estem parlant mostren que no pots entendre el teu present si no coneixes el teu passat. Quan veig Felip II amagat al seu despatx esperant que els problemes es resolguin, només puc pensar en Rajoy. I no ho dic només jo, ho diu Geoffrey Parker, el gran expert en el rei. 

 –Davant d’historiadors com Heny Kamen que l’han reivindicat davant la llegenda negra, ¿com se situa vostè?

 –Hi ha una mania a prendre partit. Però no hi ha bon patriotisme sense intel·ligència i crítica. Jo crec que la llegenda negra té molt d’exageració però que el gran èxit de Guillem d’Orange al crear-la és que escriu a partir d’unes dades irrefutables, la barbàrie del duc d’Alba. A qui, per cert, el rei castigarà tota la vida per això. Felip fa un recorregut de l’idealisme al pragmatisme que el fa ser molt cruel amb gent que l’envolta i amb si mateix. 

–Se’n va al costat fosc de la història. 

–Hi ha una mania a prendre partit. Però no hi ha bon patriotisme sense intel·ligència i crítica. Jo crec que la llegenda negra té molt d’exageració però que el gran èxit de Guillem d’Orange al crear-la és que escriu a partir d’unes dades irrefutables, la barbàrie del duc d’Alba. A qui, per cert, el rei castigarà tota la vida per això. Felip fa un recorregut de l’idealisme al pragmatisme que el fa ser molt cruel amb gent que l’envolta i amb si mateix. 

–Recrear sentiments i històries familiars o amoroses a la novel·la històrica a vegades voreja el culebró. Però amb la vida de Felipe  sembla crucial. Vostè ho fa des de l’escena del seu naixement. 

  –Del seu pare i de la seva mare provénen els dos factors bàsics de la formació de Felip i el marquen psicològicament: el «no mostris mai els teus sentiments» i el «desconfia de tothom». Aquestes històries no són culebrons paral·lels. Jo no escric culebrons.

–El conflicte amb el seu lamentable fill Don Carles, la tensió amb el seu germanastre Don Joan, són regals per a un novel·lista. 

–És que quan veig segons què en adaptacions històriques a vegades em pregunto, ¿per a què? La història t’ho dóna tot. Isabel de Valois, que és com si arriba la primavera. És preciós. És clar que després arriba l’hivern. ¿I els insults entre Felip i el seu fill Carles, que mai s’ha sentit estimat? Potser no estava tan malament del cap com es va dir. I és cert que està en contacte amb rebels; però rebels com Egmont, que s’havia jugat la vida per Felip però que arriba el duc d’Alba i l’executa, i allà comença el drama, i un Felip atroç, terrible, que no negocia ni pacta. Volen atraure Carles perquè arribi amb ell un pactista com el seu majordom Ruy Gómez. Perquè aquella gent de Flandes que volia pactar, a qui Felip no fa ni cas, volia mantenir-se a la corona hispànica, però amb la llibertat religiosa que obstinadament se’ls nega. I al final, quan l’hi volen donar ja és tard. El que passa després en la història d’Espanya amb Cuba, i que passa tantes vegades i tan recents que el paral·lelisme és molt evident. 

Notícies relacionades

'El Ministerio del Tiempo' grava amb 50 'ministèrics'

Javier Olivares avança per on aniran els primers episodis de 'El Ministerio del Tiempo 2'

–Sembla que hi ha dos Felips, l’alegre i pactista i l’amargat i intransigent. 

–'Felipe' no és una lloa a Felip. És el desenvolupament d’un noi que volia ser Amadís de Gaula i va acabar sent un inquisidor. Al seu fill Felip III l’obligava a passar a veure com es podria mentre moria. Em sembla un acte d’humilitat molt curiós: al final som el que som, merda.