Supervivent d'Hiroshima: "Em va marcar veure gent amb la pell fosa penjant"

Aquell 6 d’agost del 1945 Sadae Kasaoka (Hiroshima, Japó, 1932) va tenir la sort de tenir el dia lliure, cosa que la va allunyar de l’epicentre de la bomba atòmica. Però en va patir les conseqüències de per vida.

–¿Com va ser la seva infància en temps de guerra? 

–Els recursos eren molt limitats. Sempre teníem al cap que no podíem demanar més, i jugàvem amb la poca cosa que hi havia, compartint. Mirant els nens d’avui dia, tinc una mica d’enveja. Hi havia escola, però no podíem estudiar, no hi havia professors, només entrenàvem amb bambús. Ens van ensenyar que el Japó era el país de Déu, que guanyaríem la guerra.

–¿Com va viure el 6 d’agost del 1945? 

–Aquell dia els meus pares treballaven a prop de l’epicentre. Jo treballava sempre amb ells, però aquell dia tenia descans, així que era a casa. Vaig estar estenent roba al pati, i després vaig entrar. Vaig anar a la meva habitació, on hi havia una finestra gran. De cop i volta, per la finestra vaig veure molta llum, que es tornava taronja. És quan va caure la bomba. Molts vidres van caure sobre meu, tenia moltes ferides. Com que era petita, durant més d’un any no vaig saber que havia sigut una bomba atòmica. Tenia granets per tot el cos, problemes diversos. Pensava que era alguna cosa química.

–¿La seva família va sobreviure? 

–La bomba va explotar a prop d’on treballava el meu pare. El meu germà el va anar a buscar i van tornar a casa, però el seu aspecte era totalment negre, amb cremades per tot el cos. Volíem donar-li tractament, però només podíem ratllar patates i cogombre i posar-l’hi com a cataplasma. Va patir durant dos dies, però va morir. La meva mare no sabíem on era. La van portar a una illa pròxima, només vam poder trobar el seu nom en una llista de morts i emportar-nos-en alguns ossos i els cabells.

–¿Què va passar després? 

–Va ser una època molt dura. Vam passar molta gana. El meu germà va deixar d’estudiar i el meu germà petit i jo vam haver de començar a anar a la platja a buscar ostres per vendre-les i treure’n una mica de diners.

–Molts supervivents van ser rebutjats per la societat japonesa. 

–Vam passar dificultats. Per exemple, vaig sortir amb alguns homes, però em van dir que no volien casar-se. Finalment vaig trobar un home també supervivent de la bomba.

–¿Per què molts japonesos van decidir no explicar tot allò?

–Com que era tan cruel i hi havia tanta tristesa, no podíem parlar, no sabíem com expressar-ho. A poc a poc vam començar a canviar d’opinió, a explicar-ho.

–¿Té alguna imatge d’aquell dia gravada a la ment? 

–Després de l’explosió, la gent caminava com si fos una desfilada cap a un hospital militar pròxim a casa. Vaig veure moltes persones que semblaven fantasmes, blanques, amb draps penjant. El blanc era perquè estaven coberts de cendres i el que pensava que eren draps era la seva pròpia pell cremada, fosa, penjant.

Notícies relacionades

La cultura japonesa ocupa Montjuïc

El Saló del Manga esgota les entrades per a tot el cap de setmana

–¿Què n’hem d’aprendre? 

–Desitjo que desapareguin les armes nuclears. Que ningú pateixi el que vam haver de patir.