Llegeixi un avançament de 'La segona vida de Ginebra Vern', d’Agnès Marquès

Vull felicitar l’Emma Taylor i el Derek Carter...

Estan esperant un bebè.

Desitjo que estigueu realment enamorats i que la

vostra relació funcioni.

Sempre vostra,

la dona del Derek,

Lila Carter.

Vaig haver de rellegir-lo per entendre’l del tot: una dona posa un anunci en un diari local per felicitar el seu marit i una altra dona pel bebè que esperen plegats. Sempre vostra, diu la dona de l’home.

—N’has de fer un article, Ginebra. Cridaner —va dir—. Amb gràcia. Que pesqui clics. Qui m’ho ordenava era el meu nou cap al diari on he treballat tota la vida, una capçalera històrica que va viure una profunda transformació quan es va deixar de publicar en paper i es va convertir en un diari exclusivament digital.

La competència va recollir els fets:

L’històric diari El Mirador acomiada trenta treballadors

La publicació es refunda en format digital a causa de la crisi del paper,rejoveneix laplantilla i acomiada alguns dels periodistes més veterans.

No m’he presentat encara. Em dic Ginebra Vern, i en aquell moment la meva filla, l’Anna, tenia dotze anys, els mateixos que feia que el Toni i jo havíem començat a sortir formalment. El cas és que, quan ja no hi comptava, jo, Ginebra Vern, mare i periodista

bregada en temes de denúncia social, em vaig salvar per la mínima de la crema del paper:

—Hem pensat que pots continuar aportant molt al diari des de la secció «Coses de la vida». Serà un espai per explicar històries personals amb ganxo, i que viurà molt del que trobeu a les xarxes socials.

Feia dies que dormia malament. Els rumors que hihauria un daltabaix al diari eren cada cop més insistents, així que vaig acceptar la proposta gairebé eufòrica, ignorant que la manera de parlar i el posat del meu nou cap no em feien gens el pes.

Fora del seu despatx, la redacció era un funeral. Als companys amb qui havia treballat durant anys, la meva segona família, els estaven acomiadant en aquell precís moment, i ara em buscaven amb la mirada per saber si també me n’anava al carrer o si m’havia salvat. No sabia quina cara fer, estava contenta però tot era una merda. El gest se’m va anar posant a lloc a mesura que m’anava situant i explicava el que m’havien dit que faria a partir d’aquell moment.

—I els teus reportatges s’han acabat? —M’ho preguntava la Carol, la meva companya i amiga, que encara duia la carta d’acomiadament a les mans.

—Em sembla que sí.

A casa, el Toni va voler celebrar que no m’havien acomiadat amb l’ampolla de cava que sempre tenia reservada a la nevera per si de cas. Vaig agrair el seu bon humor i el mal cos em va passar una mica. A més, aquella ampolla feia mesos que esperava el seu moment, ja era hora que celebréssim alguna cosa. Vam brindar i tot. Això sí, vam sopar pa amb tomàquet i truita a la francesa, com va anotar l’Anna amb ironia. Cada dia se li afinaven tant la cara com l’enginy; era molt conscient que estàvem vivint els últims anys abans no es fes una dona.

L’endemà, el cava i l’emoció m’havien deixat mal de cap, i gairebé no quedava cap rastre de l’eufòria del dia abans. En arribar a l’oficina vaig pensar que m’havia equivocat de planta. Vaig avançar incrèdula per la redacció; estava irreconeixible. Al meu lloc s’hi estava instal·lant una noia rossa que no havia vist mai i algú havia despenjat la fotografia que m’havia fet amb Nick Cave el dia que el va entrevistar el Pere, que cobria la informació musical a la secció de cultura. No era gens mitòmana, però aquell músic era l’excepció, i a la redacció ho sabien. Havíem omplert moltes hores de dinar a la sala de reunions discutint si feia una música depressiva o si simplement era un geni capaç d’elevar espiritualment tot un estadi ple de milers de persones. Per això els meus companys van aconseguir que em fes la fotografia i la van imprimir ampliada per penjar-la a la redacció. «I love you», li vaig deixar anar a Nick Cave, nerviosa, no perquè li volgués dir que l’estimava sinó perquè el meu anglès rovellat se’m va embolicar i no em va sortir res més. Des del seu metre noranta i passant-me el braç per l’espatlla, Nick Cave em va respondre: «You’re beautiful».

El pòster no hi era i no veia ningú conegut. Vaig badar uns segons i no sé què hauria fet després si el meu nou cap no hagués intervingut per rebre’m efusivament i portar-me al que seria el meu nou espai de treball: una taula diàfana sense telèfons, ni ràdios, ni ordinadors, ni cables, ni calendaris ni llibres. No me’n sabia avenir; la manera com havien transformat la redacció en poc més de vint-i-quatre hores impressionava. «Es veu que ara haurem de treballar amb els nostres portàtils», li vaig escriure a la Carol. «No sembla el mateix lloc, us trobo a faltar». Hauria volgut fer-li una videotrucada per ensenyar-li com era ara l’espai on ha-víem treballat plegades durant vint anys, però el meu nou cap no havia deixat de rondar al meu voltant tota l’estona. Quan va acabar de situar tothom, també els meus nous companys de secció —tots periodistes joves que s’havien incorporat en els últims mesos—, finalment em va posar al davant aquell anunci ple de despit publicat al diari Sabine County Reporter. Era una publi-cació setmanal d’un poble anomenat Hemphill, a Texas, als Estats Units, a nou mil quilòmetres de distància, i em va demanar que en fes un article per penjar-lo a la web aquell mateix migdia.

—Ara a Texas estan dormint, difícilment trobaré cap dels protagonistes per treure’n l’entrellat abans de la tarda —vaig dir amb convicció.

—No cal que hi contactis, la història de fons ens és igual. Tu escriu la notícia a partir de l’anunci i posa-hi un titular cridaner. Que vagi directe al cor i la curiositat dels lectors.

Vaig voler discutir-li aquella idea tan estúpida. No podia fer un article sense saber-ne res més. La notícia era l’anunci o la notícia era la història que hi havia al darrere? Ni tan sols tenia temps de trobar algú del diari de Hemphill que em confirmés que l’anunci era real. D’on havia sortit, aquell text? I si tot era fals? Les preguntes se m’amuntegaven a la gola, però com que em conec vaig callar. No volia ser vehement i, a més, em sentia fràgil. Havia d’estar agraïda, malgrat tot. Vaig tornar al meu lloc, em vaig asseure i vaig navegar per les diferents finestres que tenia obertes a l’ordinador sense cap objectiu concret. Fins que vaig tornar a escriure a la Carol.

10:23 h

He d’escriure un article d’un anunci que

s’ha publicat en un diari local de no sé

quin poble de Texas i ho he de fer a sac,

sense esbrinar res de la història real.

Van d’aquest pal, ara!

Li vaig enviar la foto de l’anunci perquè el veiés.

10:25 h

Amiga... Hauràs de tenir paciència

o anar molt forta!

I al cap d’uns segons va afegir:

«Sensacional! Una dona fa que el diari

local sigui més emocionant que

Netflix!».

10:28 h

No fotis, Carol.

Una vegada més, la meva amiga havia engegat la màquina del sarcasme.

«Rebaixes de gener? No! Un marit

infidel surt a la venda a preu de

saldo!».

Vaig percebre que em canviava l’humor.

10:29 h

«Això és periodisme: Dona publica un

anunci per dir al seu marit infidel que ho

sap tot... i que ja ho sap tothom!»

10:29 h

Ara m’agrades, reina!

La Carol reia amb emoticones. Vaig notar un buita l’estómac; només feia un dia de la reestructuració i ja la trobava molt a faltar.

Prova amb això altre: «No és broma!

Dona publica un anunci per dirli al

seu marit que el karma ja està en

marxa».

Feia anys que hi estàvem entrenades. Ens havien contractat just després d’acabar la universitat amb una desena d’altres joves periodistes. Era un moment de vaques grasses per als diaris, i entrar en aquella redacció era comentrar en un temple. Ens van col·locar a les ordres del De Vicente, un periodista de raça ja de retirada que ens posava sempre contra les cordes perquè traguéssim el millor de nosaltres. Quan feia poques setmanes que treballàvem al diari, va portar-nos a dinar pel barri. En acabat, es va demanar un whisky i, eixarrancat a la cadira, va dir:

—Us veig verds, nanos. Tinc l’encàrrec de fer-vos espavilar. Sou massa polits i porucs. —Duia una barba llarga i arrossegava les erres—. Jugarem al Breaking News, per equips.

Aleshores va separar-nos per parelles i ens va explicar la dinàmica del joc.

—Haureu de demostrar la vostra habilitat per improvisar notícies, ser creatius i generar titulars impactants en un temps rècord. Jo vaig quedar aparellada amb el Pere, amb qui amb prou feines havia creuat encara quatre paraules. Venia d’una altra facultat i m’imposava una mica, em semblava molt eixut.

—Cada parella rebrà un tema amb un rerefons ètic i tindreu un minut per triar un titular, un subtítol i una breu declaració d’un testimoni o expert. Ho llegireu davant del grup i votarem d’acord amb l’originalitat, l’humor o la versemblança.

A mi aquests jocs no m’han agradat mai, perquè com més ràpid em demanen que pensi més en blanc em quedo. Aquell dia no va ser cap excepció. Ens vam passar tota la tarda jugant al Breaking News, i a cada ronda les parelles que perdien havien de fer un glop de whisky. A mesura que passava la tarda m’avergonyia més de la falta de sintonia que demostràvem el Pere i jo. A més, l’alcohol m’anava afluixant el riure, i amb el minut que ens donaven amb prou feines podíem consensuar el titular. L’única vegada que vam acabar, la resta del grup va considerar-nos guanyadors. El tema era «Clonació de figures històriques», i vam decidir que el titular seria «Albert Einstein torna gràcies a la clonació», i el subtítol i la cita: «Un laboratori clona el genial físic, que ha declarat que “el temps és un concepte relatiu, però la meva paciència amb la humanitat no”». L’havia tret el Pere tot sol, perquè a aquelles altures jo amb prou feines vocalitzava, tot i que quan es va aixecar li vaig veure fer alguna ziga-zaga. Ens van fer fora quan el restaurant ja havia tancat el torn de sopars, i el De Vicente es va encarregar de ficar-nos a tots en un taxi camí de casa.

L’endemà teníem una ressaca de mil dimonis, i ens vam trobar amb la desintegració del transbordador Columbia en entrar en contacte amb l’atmosfera sobre els Estats Units. Els set tripulants de la nau van morir, i les restes de l’aparell van caure sobre Texas, precisament. El Pere i jo fèiem el mateix torn, i el De Vicente ens va encarregar buscar telèfons de la zona i trucar-hi per agafar testimonis. Va ser tan difícil com la prova del dia abans.

Després de parlar amb la Carol, ja de més bon humor, vaig assajar uns quants titulars, mirant de ficar-me a la pell del meu nou cap i adaptar-me a la psicologia pescaclics. Que el titular tingui ganxo, i a dins que l’article ho expliqui tot plegat: que una dona dolguda i amb un atac de banyes estratosfèric deixa anar la ràbia, que res no és capaç d’aturar-la, que no se li activa cap barrera de seguretat, cap STOP.

No t’ho creuràs!

Brutal revenja d’una dona contra

el seu marit i la seva amant

Notícies relacionades

L’Orfeó Català fa història a Los Angeles amb Dudamel i una inspirada ‘Missa solemnis’

Tamara Gorro i Cayetano, un idil·li de portada

Em vaig imaginar una dona davant l’escriptori que s’acaba d’assabentar de l’engany del seu marit, convençuda que aquell parell es mereixen un bon escarni. I fa el pas decidida, vull felicitar l’Emma Taylor i el Derek Carter, un pas impossible de desfer, estan esperant un bebè, amb tota la ironia del món: sempre vostra, la dona del Derek, Lila Carter. Que tot el que has après amb els anys no serveixi per a res, Ginebra. Ara la feina va d’això, de pescar clics. Autoconvencent-me que havia de treballar d’aquesta manera, al migdia vaig presentar l’article.

—El tercer titular és perfecte, Ginebra. Això funcionarà com un tro.