Miró i les seves coses

Si hi ha un element recurrent i sempre present en la trajectòria de Joan Miró, aquest és l'objecte. Va començar col·leccionant-ne -gairebé recol·lectant-ne-, va continuar representant-los en les seves pintures, per després incloure'ls literalment a les seves teles que amb el temps van començar a adquirir volum, i així van arribar les escultures amb objectes, per acabar convertint les teles en objectes en si mateixes. «L'objecte és una constant en la seva obra», afirma Rosa Maria Malet, directora de la Fundació Miró, una constant que, paradoxalment, fins ara no havia sigut motiu d'una mostra. Ara el centre que l'artista va pensar a Montjuïc fila tot un argument al voltant d'aquesta evidència en una exposició que porta per títol, com no podia ser d'una altra manera, Miró i l'objecte, i que patrocinada per la Fundació BBVA després de Barcelona aterrarà a CaixaForum de Madrid. La mostra (des de demà fins al 17 de gener) reuneix 120 peces -entre pintures, ceràmiques i escultures-, abraça un ampli arc temporal, des de 1916 fins a 1981, i presenta obres inèdites a Barcelona com Les joguines i Retrat d'una ballarina. Aquesta última, una deliciosa tela que va pertànyer a André Breton en què els pigments ja han sigut substituïts pels objectes: la ballarina és una agulla gegant, i el vestit, una ploma. La peça va ser realitzada poc després que Miró proclamés la seva intenció d'«assassinar la pintura» i després d'interioritzar la famosa frase de Lautréamont que tant fascinava els surrealistes: Bell com la trobada fortuïta, sobre una taula de dissecció, d'una màquina de cosir i un paraigua. La ballarina llueix a la mostra davant dels primers acoblaments que va construir el pintor, el 1931. Peces creades a partir d'ossos, cartró, claus, sorra i rodes dentades que «són tan fràgils que és gairebé un miracle que hagin sobreviscut», apunta William Jeffett, comissari de la mostra.

Notícies relacionades

Nathy Peluso fa vibrar el Sónar amb un enèrgic directe

Billie Eilish regna de valent i amb intimitat

Però abans d'obrir les seves teles als objectes, Miró els va obrir el seu estudi. L'artista va crear una espècie de museu imaginari al seu taller amb figures de pessebre, xiulets mallorquins, eines, dibuixos infantils, titelles... que li servien d'inspiració: «Només utilitzo els objectes que trobo; els reuneixo tots al meu taller, que és molt gran. Poso els objectes al voltant, per terra, i escullo aquell o aquell altre», afirmava. A la mostra, un expositor a l'estil dels cabinets de merveilles surrealistes exhibeix alguns d'aquests objectes, entre els quals hi ha un suport de planxa que apareix a L'espiga de blat, de 1922, una de les dues naturaleses mortes que arriben del Moma de Nova York i que són la primera representació pictòrica d'objectes per part de Miró.

TELES CREMADES / Un pas més en l'univers mironià cada vegada més objectual va ser la incorporació del collage a principis dels anys 30, que amb el temps va derivar en l'ús de materials poc habituals -conglomerat, metall, fibrociment- com a suport pictòric i va acabar convertint les peces d'art en objectes. Es poden veure la forca o la post de planxar cobertes pel pinzell de Miró als anys 50. A vegades el que feia era combinar objectes trobats per crear-ne altres de nous: «Els elements quotidians, els aparentment més intranscendents, els convertia en una nova vida, en un nou ésser, quan els combina per donar forma a una dona, un personatge, un monument», explica Malet. Val com a exemple la cullera i la caixa que marquen les hores a El rellotge del vent. Aquesta última, una de les moltes escultures de bronze que va realitzar Miró als anys 60 i que va combinar amb el seu afany de convertir la pintura en objecte. Meta que aconsegueix amb les seves teles lacerades i cremades que tanquen la mostra. Una exposició que «explora el desig de Miró de construir metàfores visuals a partir dels objectes», diu Jeffett.