Maureen O'Hara, vermell passió

El hombre tranquilo (1952) és, és clar, un film de John Ford, el més precís en la reivindicació dels seus ancestres gaèlics. També és un film de John Wayne. Té una fotografia en color molt especial, guardonada amb un Oscar. Però, ¿què passaria amb El hombre tranquilo sense Maureen O'Hara, sense la seva primera aparició entre màgica i pastoral al bosc, sense la seva obsessió per aconseguir el dot que mereix el seu personatge abans del casament?

O'Hara, nascuda el 1920 a la localitat irlandesa de Ranelagh, a prop de Dublín, i morta ahir a casa seva de Boise, Idaho (EUA), mentre dormia, als 95 anys, va protagonitzar 55 pel·lícules entre els anys 1938 i 1991, encara que després d'aquesta data va fer algunes aparicions televisives. Al seu talent innat, instintiu, perfecte per al gènere còmic i el dramàtic, amb notabilíssimes fugues al western i al relat de bucaners, hi va unir una bellesa especial: la cara ara dolça ara irascible i la melena de color coure  que li conferia una aparença lliure, ferma i salvatge.

No va guanyar cap Oscar, tot i que en l'última cerimònia dels premis, celebrada el febrer passat, se li va entregar el guardó honorífic per tota la seva carrera. Tampoc va necessitar aquest tipus de llorers per consolidar una sòlida carrera mediatitzada per la seva fogosa presència a El hombre tranquilo.

 

CANVI DE NOM / Però O'Hara no és actriu d'una sola pel·lícula, encara que tingui el pes de la història que va imaginar John Ford en els imaginaris i poètics paratges irlandesos d'Innisfree. Va intervenir en alguns films amb el seu nom original (Maureen FitzSimmons) fins que el 1939 va tenir l'oportunitat de protagonitzar dues produccions importants a un costat i a l'altre de l'Atlàntic. Alfred Hitchcock la va dirigir en la seva última pel·lícula britànica, La posada de Jamaica, i mesos després intervenia a Esmeralda, la zíngara, una excel·lent versió d'El geperut de Notre Dame.

Charles Laughton, la seva parella masculina en les dues pel·lícules, va ser qui la va descobrir, li va suggerir el nom artístic d'O'Hara i se la va endur a Hollywood. Després de Laughton, John Ford va ser el seu altre gran valedor. ¡Que verd era la meva vall! (1941), una bonica i trista història de miners del País de Gal·les, Río Grande (1950), El hombre tranquilo, Cuna de héroes (1955) i Escrit sota el sol (1957) -possiblement la millor interpretació de l'actriu, en el paper de la dona d'un heroi de guerra invàlid que es va convertir en guionista- certifiquen l'esplèndida associació entre O'Hara i Ford.

El Jean Renoir de l'antinazi Aquesta terra és meva (1943) també va saber treure partit de les seves qualitats dramàtiques. O'Hara es va convertir en una de les reines del Technicolor dels anys 40 i 50. Cromàtic i exultant, el sistema casava com l'anell al dit amb el seu físic. No és estrany que un dels coloristes films que va interpretar en aquesta dècada portés com a títol a Espanya La pelirroja de Wyoming (1953).

Notícies relacionades

Un ‘Dioptria’ que travessa generacions

L’univers marcià de Tamara ‘Superestar’

ACTIVA I AVENTURERA / Es va moure sempre bé en el terreny de l'aventura, com ho demostren les seves prestacions a El cigne negro (1942), Pirates del Carib (1945), Simbad, el mariner (1947) o La isla de los corsarios (1952). De fet, O'Hara era ideal per a personatges molt actius, tant en clau aventurera o dramàtica com distesa. Resulta impensable imaginar-la en la pell de figures més estàtiques o conservadores. Era una actriu en ple i total moviment, agitada, decidida, emprenedora.

Un dels seus últims papers importants va ser a Nuestro hombre en La Habana (1959), segons la novel·la de Graham Greene. Després va acceptar protagonitzar el debut de Sam Peckinpah, The deadly companions (1961). El mateix any va intervenir en una comèdia familiar molt cèlebre en l'època, Tú a Boston y yo a California. La tardorenca El gran Jack (1971), la seva últim trobada en pantalla amb John Wayne, va suposar una de les seves últimes aparicions d'entitat. A poc a poc va anar espaiant les intervencions tant en cine com en tele, retirant-se de les pantalles amb la mateixa dignitat amb què hi havia aparegut.