Roger Mas, en la forma més essencial

Després d'haver gravat amb bandes elèctriques i amb la nombrosa Cobla Sant Jordi, Roger Mas se la juga amb un disc de cançons despullades, a veu i guitarra, Irredempt, que divendres va estrenar al teatre Kursaal, dins la Fira Mediterrània. El seu homenatge a la figura del cantautor tradicional passa per alt la protesta política i s'assenta en un temari líric emotiu, màgic i filosòfic, fonent mites, llegendes i bells versos d'amor en la seva més genuïna tradició tel·lúrica. Pur Roger Mas, sense mediadors.

El cantautor i només ell, amb la seva cadira i la seva guitarra (recolzada a la cama dreta, a diferència dels clàssics), i la seva figura reflectida en nou miralls, segons el disseny escènic de Lluís Danés. Va començar cantant-los a ells, d'esquena al públic, en la primera cançó, Caminant, amb text de Verdaguer, abans d'emprendre el rumb al nou material amb Aquell llac. «Mai ens havíem pres tan seriosament això d'estar sols amb la guitarra», va confessar amb ironia.

Notícies relacionades

El Último de la Fila tornarà amb una gira el 2026

Magí Garcia: «La lluita contra el que és ‘woke’ és una obsessió americana que aquí han copiat els més idiotes de la classe»

TEATRE EN SUSPENS / Sí, l'aposta va ser severa, però la seva veu noble i els seus arpegis, embolcallant relats trepidants (Lo comte Arnau, amb un galop digne de Paco Ibáñez), escenes de màgia (Pols de nimfa) i encantament (Ella té un cel als ulls, amb una delicada guitarra que deriva cap a una subtil trama afro), i històries per no dormir (El rei dels verns), van mantenir el Kursaal en suspens sense necessitat de músics convidats ni duos sorpresa. El món de Mas i la seva innegociable forma d'expressar-lo, al servei d'un cançoner que va proposar «unes converses entre l'ànima i la ment».

Cor i cervell en un diàleg poètic, també en els rescats d'I la pluja es va assecar..., El dolor de la bellesa i una Oda a Francesc Pujols precedida de l'emfàtica lectura d'un text del pensador, La dominació catalana, que diu que un dia els catalans ho tindrem tot pagat (i que, alguns, «per modèstia, no gosaran dir que ho són i es faran passar per estrangers»). Un Mas imperatiu, posant a prova la idea que oferir-se en tota la seva radicalitat és la manera que té l'artista de crear els vincles més sòlids.