El futur ja ha arribat

La preocupació pel futur que mostra la ciència-ficció ha fet creure que és una bona font de prediccions. No obstant, especular amb futurs possibles no és predir, ja que les molt variades predic­cions del gènere tenen la mateixa seguretat que, per exemple, les del tarot: si es fan milers d'auguris sobre el futur, és possible que algun es compleixi. Res més.

A vegades sona la flauta per casualitat. Així passa amb alguna de les coses que vam veure a Retorn al futur 2 (1989), de Robert Zemeckis. Arribats al 21 d'octubre del 2015, MartyMcFly, Jennifer Parker i Doc es troben amb un món que nosaltres no reconeixem exactament en el nostre: avui no hi ha (encara) monopatins voladors, ni cotxes que planin; però sí que existeixen unes ulleres amb què es pot contestar al telèfon o roba intel·ligent, encara que no sigui com la de la pel·lícula.

Segons l'imaginari popular, l'exemple paradigmàtic de predicció tecnològica en la ciència-ficció seria el submarí Nautilus que Jules Verne va descriure a Vint mil llegües de viatge submarí (1868). Tot i l'opinió dominant, no és en absolut un invent de Verne. La idea de la navegació submarina ja es pot trobar en un vell estudi de William Bourne de 1578, i fins i tot, el maig de 1801, Robert Fulton (l'inventor del vaixell de vapor), amb el suport econòmic de Napoleó, va arribar a provar un protosubmarí per a quatre persones i, a més, el va batejar com a Nautilus. Sense oblidar el català Narcís Monturiol i els seus submarins Ictíneo, provats al port de Barcelona en la mateixa dècada en què Verne va publicar la seva novel·la.

Un ordinador el 1946

Altres vegades, la predicció tecnològica és encertada. Realment devia ser una grata sorpresa una narració breu de ciència-ficció que Murray Leinster va publicar el març del 1946 a la revista Astounding. En aquest relat més aviat humorístic titulat Un lògic anomenat Joe, Leinster imagina un sofisticat aparell de televisió anomenat lògic, amb tecles i no dials, que està connectat gràcies a la xarxa telefònica a monumentals «tancs de dades (data tank)», i que permet consultar tota mena d'informacions, comprar entrades de diversos espectacles i fins i tot sol·licitar qualsevol programa televisiu actual o del passat. Un lògic també es connecta amb altres lògics de la xarxa per intercanviar missatges, sons i imatges.

Per publicar-lo el març del 1946, Leinster va haver d'entregar la narració amb sis mesos d'antelació -al setembre o octubre del 1945-, molt abans que hagués pogut veure l'ENIAC, la imatge popular d'uns ordinadors electrònics gegants que obria el llavors incipient camí de la tecnologia informàtica, i que es va fer pública el 15 de febrer de 1946.

Leinster havia anticipat ni més ni menys que la microinformàtica, les telecomunicacions i l'omnipresent internet d'avui  dia. Un bon exemple de predicció tecnològica encertada que no es basava en absolut en la tecnologia disponible ni previsible a mitjans dels anys 40. Era només una arriscada aposta imaginativa que, per a sort del seu autor, el futur va acabar fent realitat.

¿I què es pot dir dels viatges temporals? Tots som viatgers del temps, desplaçant-nos en ell cap endavant al ritme d'un segon per segon, però la ciència-ficció ha imaginat la possibilitat de moure's en els dos sentits possibles: cap endavant i cap enrere. Això obre noves possibilitats d'aventura i nous territoris ignots per explorar.

La ciència ens diu que, potser, partícules subatòmiques podrien viatjar en el temps. Així ho assegurava més o menys Kip Thorne, un dels astrofísics més destacats en l'actualitat i un gran especialista en la teoria de la relativitat general d'Einstein. Thorne va ser qui va ajudar Carl Sagan per aconseguir versemblança física en alguns aspectes de la seva novel·la Contacto (1985). A més, ha sigut assessor cien­tífic i productor executiu d'Interstellar (2014). Però de les partícules subatòmiques a un cos humà hi ha tot un món. No sembla que la cièn­cia ens permeti realment aquest viatge pel temps.

Però disposem de la ficció. El primer a abordar el viatge pel temps va ser el britànic H. G. Wells amb La màquina del temps (1895), un intent de situar en un futur molt llunyà ­-l'any 802.701- una caricaturesca especulació al voltant del possible futur de les classes socials: els burgesos dependents del treball aliè (els infantilitzats eloi de la novel·la) i els proletaris acostumats a treballar amb les màquines (els bestialitzats morlock). Una visió que recollia les preocupacions del socialista fabià que era Wells.

El gandul Shakespeare

Més endavant, els autors de ciència-ficció van descobrir que si bé el viatge al futur permetia imaginar i mostrar les possibles conseqüències del nostre present, el viatge al passat obria un món nou d'especulacions lògiques al voltant de les paradoxes que aquest viatge podria provocar.

Hi ha paradoxes obertes com la clàssica de la persona que viatja en el temps al passat per acabar matant la seva àvia (matar l'avi podria no crear paradoxes: simplement l'àvia havia sigut infidel) abans que s'engendrés el seu pare (o mare) fent així impossible el seu naixement.

També hi ha paradoxes de cercle tancat en què la informació flueix sense creador evident. Un cas famós i repetit és el de l'historiador literari del conte Misteri Ma­yor (1956), de José Mallorquí, que desitja descobrir «qui va escriure les obres de Shakespeare». Per això, viat­ja al passat i allà descobreix que Shakespeare és un jove gandul gens dotat per a les arts literàries i que, en una badada, fuig cap al futur en la màquina del temps. Arribat el moment en què s'havien de publicar cada una de les obres del bard immortal, l'historiador es veu obligat a copiar aquella obra del volum d'obres completes de Shakespeare que porta a sobre. Només així evitarà que es produeixi un greu cataclisme en el curs històric, però això deixa encara molt més oberta la pregunta sobre qui va escriure realment les obres de Shakespeare.

Notícies relacionades

Els encerts i els errors de 'Retorn al futur'

Així és el 'futur' de McFly i Doc

La paradoxa temporal és doncs un clixé tan habitual en la ciència-ficció com ho és el famós problema de l'assassinat en una habitació tancada en la novel·la detectivesca. El perill de les conseqüències de les paradoxes temporals ha generat fins i tot, sempre en la ficció, una nova policia temporal dedicada precisament a evitar els seus terribles efectes. Si algú modifiqués algun fet en el nostre passat, seria possible que aquesta modificació es pogués transmetre i amplificar-se fins avui en forma d'un present diferent del que ja existia, i originar un verdader cronosisme que haurà de ser evitat pels policies del temps.

En aquest sentit són emblemàtiques les narracions de La patrulla del tiempo (1960-90), de Poul Anderson, i la novel·la El fin de la Eternidad (1955) d'Isaac Asimov on aquesta eternitat de què ens parla el títol és precisament l'organització encarregada de vetllar per la seguretat i immutabilitat de la història. I això sense oblidar la sorprenent sèrie televisiva sobre El ministerio del tiempo, una versió carpetovetònica d'aquesta policia temporal que defensa, aquesta vegada, la integritat de la història d'Espanya.