El mite fet a mida

John Lennon podria ser avui un messies del rock embolcallat en retòrica pacifista envasada al buit. O un trobador allunyat del soroll, que entregués prestigiosos discos anticomercials des del seu cau a l'edifici Dakota. Potser s'hauria apartat del show business, com David Bowie i Joni Mitchell, o llançaria discos sovint, com Neil Young i Bob Dylan. No podem saber què faria en els nostres dies Lennon si visqués, però sí que sabem què ens agradaria que fes. Ens n'ha quedat una imatge tan idealitzada, barreja de lucidesa visionària i geni artístic, passant per alt contradiccions i passos en fals en la seva carrera, que és gratificador esbossar el retrat d'un Lennon exemplar de 75 anys perquè la nostra consciència es conciliï amb la mitologia.

La majoria dels seus contemporanis que segueixen en actiu viuen, en gran mesura, dels seus èxits de joventut: el món no desitja tant un nou disc dels Rolling Stones com un concert del grup tocant els seus clàssics. Així que la prematura mort de Lennon, als 40 anys, potser ens va estalviar l'espectacle de la seva gradual conversió en un objecte nostàlgic. Si hagués sigut així, hauria sigut una claudicació, ja que, al llarg dels anys 70, va emfatitzar una vegada i una altra el seu desinterès pels èxits passats, el seu afany per distanciar-se del culte beatle, d'una etapa que associava a l'aprenentatge estudiantil. Quan ens va deixar, rebutjava la sola idea de la banda de rock, pròpia de l'edat adolescent. Era el músic madur, autònom, que reclamava el dret a no fer allò que se n'esperava.

Anys de silenci

L'últim Lennon era un Lennon rebotat amb el seu passat, que, després del final del seu vincle amb Apple Records i EMI, el 1975, havia interromput la seva carrera en sec per refugiar-se al seu apartament novaiorquès, gravant música al seu aire sense un destí precís i cultivant la vida familiar (acabava de néixer el segon fill, Sean). Van ser cinc anys de silenci, una eternitat per als estàndards de l'època (els grans del rock solien publicar disc cada any o cada dos com a màxim), trencats per fi, només tres setmanes abans de ser assassinat, per l'edició de Double fantasy. La portada d'aquell àlbum pòstum el mostrava petonejant amb serenitat Yoko Ono, figura que, en la literatura beatle, venia a ser una estereotipada, infantil (segurament sexista), encarnació del mal. Missatge implícit als fans dels Beatles: nois, accepteu-ho, aquesta és la meva vida i no ho podreu canviar. Una actitud radical, potser punk, en oposició al més aviat amorós contingut del disc.

A Double fantasy hi havia dues menes de cançons, les de Yoko Ono, més aviat excèntriques, i les de Lennon, que tendien a un rock adult confortable, ric en missatges regeneradors (la idea de tornar a començar) i sentimentals: declaracions d'amor a la seva dona i el seu fill. El contrast entre aquella candidesa i l'imminent tiroteig que acabaria amb la seva vida és despietat. Però el disc convidava a imaginar el Lennon de mitjana edat o tardorenc que estava per venir, apartat de les estridències i les catarsis del passat (recordem el rock cru de la Plastic Ono Band i cançons com ara l'aïrada God, que concloïa cridant «no crec en els Beatles») i lluint vida casolana no tant com una provocació sinó com el simple i pla reflex d'algú que havia cremat etapes a una velocitat supersònica i que necessitava consolidar un centre de gravetat existencial estable.

Menys revolucionari

Té sentit, ¿oi? Després de 13 anys a l'ull de l'huracà, dels 22 als 35, el 1975 Lennon s'havia fixat l'ambiciosa meta de fer una vida retirada, sense exhibicionismes. Era improbable que no fos conscient que apartar-se de l'ull públic no feia més que augmentar la demanda del fan i intensificar la seva aura mítica. Però, quan va tornar, les seves cançons per a Double fantasy eren rematadament convencionals en comparació amb obres anteriors. Tot i que és audaç imaginar que Lennon s'hauria quedat allà per sempre.

Segons com, hi havia un factor generacional. Entrats els anys 80, molts creadors de prestigi del rock, associats als seus inicis en la creativitat revolucionària, la ruptura de motllos, l'extravagància o el perill, van emprendre cicles de dulcificació de la seva obra i la van fer més confortable: el gir cap a la radiofórmula d'Eric Clapton i David Bowie; els discos higiènics de Lou Reed, Van Morrison o Elton John. Per no parlar de Dylan, molt calmat en els seus àlbums religiosos, i que va sotmetre els seus fans a un xoc emocional ballant en l'escena final del vídeoclip Tight connection to my heart, a ritme de reggae lleuger. Més endavant, gairebé tots van mirar de recuperar els plecs o fins i tot el sentit del risc dels vells temps. Pensem en Dylan i el seu correctiu folk a partir dels 90, rumb a les arrels afroamericanes.

Notícies relacionades

Imagina un món amb Lennon

Nou i per a tothom

És temptador i agradable imaginar que Lennon hauria pogut seguir una trajectòria semblant, i que, després d'una fase autocomplaent als 40, hauria tornat a mostrar les dents als 50 i més enllà, i que avui seria un artista impermeable a la banalitat, refractari al folklore de l'entreteniment, a les concessions, a les gires de grans èxits, als discos de duos... Per descomptat que aquell Lennon perfecte existeix, però només en aquell espai lliure, apassionant, geogràficament circumscrit al perímetre dels nostres caps. Un lloc on la memòria és selectiva, on els seus punts febles són oblidats. Allà, l'autor d'Imagine no va gravar mai discos menors (com, per exemple, Some time in New York City, que no va agradar ni a crítics ni a fans), no va ocultar la seva primera dona, Cynthia, per guanyar-se les fans, ni va exagerar els seus orígens obrers (en realitat era de classe mitjana) per aportar vernís èpic a la seva biografia.

¿S'haurien reunit els Beatles si Lennon hagués seguit viu? Estadísticament és probable: totes les bandes històriques han tornat d'una manera o altra (amb poques i curioses excepcions, com Abba). ¿Potser amb un mòbil benèfic? Difícil: estava recelós després d'aventures com el Concert for Bangla Desh, que va arribar a qualificar de frau. «No es molestin a enviar-me porqueria de la mena 'vine i salva els indis, vine i salva els negres, vine i salva els veterans de guerra'», va advertir poc abans de morir en una sucosa entrevista a Playboy. Yoko Ono se l'imaginava, en unes declaracions de fa pocs anys, encantat amb els moderns ídols pop com Lady Gaga i molt actiu a les xarxes socials. Quedem-nos, doncs, amb aquest Lennon imaginat, l'heroi de la cultura pop  que hauria sabut envellir amb dignitat i curiositat, i sense sobreactuacions. Encara que ho desitgéssim, difícilment el podríem destruir.