Un Barça instal·lat en el caos

Per a la majoria dels clubs, l’estiu porta optimisme, nous fitxatges, un nou començament i la promesa d’èxit per a la nova temporada. Són mesos de planificació i visualització. Però no al FC Barcelona. En lloc de claredat i celebració, els aficionats han viscut un estiu de caos, marcat per retards, improvisació i un lideratge que massa vegades ha confós supervivència amb estratègia.

Si hi ha un símbol que ha captat la inquietud d’aquest estiu, és el Camp Nou. Malgrat que el club continua dipositant les seves esperances en tornar per al partit de la Lliga del 14 de setembre, la llicència segueix pendent, amb molts interrogants, entre altres, de seguretat i usabilitat. No són problemes menors. La reobertura esglaonada, presentada inicialment com un llançament progressiu, ara és cada vegada més precària, amb la possibilitat d’acollir partits de Champions League també en dubte. Com a promotor i constructor ja vaig advertir que, sense rigor, el caos era inevitable. El soci abonat, en el dia d’avui, amb la temporada ja en marxa, encara no sap on jugarà el seu equip. Tampoc ho saben ni l’entrenador ni els jugadors.

Els costos d’aquesta mala gestió són enormes. De moment, 100 milions d’euros en ingressos VIP segueixen congelats; el club ha passat de proposar inicialment una tornada al Camp Nou amb un aforament de 60.000 a un de 27.000 (menys capacitat que a l’Estadi Lluís Companys), i el més preocupant, amb una alarmant falta de transparència i direcció: ni ells saben quan tornarà.

Si l’estadi encarna el desordre físic, la falta de claredat també ha estat present al terreny de joc. Un any més, el Barça ha continuat fent malabars amb les inscripcions i les cessions, i acrobàcies amb el límit salarial. La cessió de Rashford, garantida amb béns personals de membres de la junta, és una mesura desesperada que reflecteix improvisació financera, no pas estratègia. El cas de Nico Williams va demostrar, una vegada més, que el Barça negocia sota pressió en lloc de convicció davant l’absència d’un model sòlid. Per no parlar del cas de Fermín.

El Barça Femení

I després hi ha el Barça Femení, una joia que aquest estiu s’ha vist entelada. Malgrat dominar el futbol europeu, l’equip femení ara corre el risc de patir una dolorosa erosió en la seva profunditat i qualitat. Vuit sortides, un sol reforç, i una plantilla que es veu cada vegada més debilitada. Perdre un talent com Jana Fernández, sense reinvertir, envia un missatge clar de promeses ajornades i prioritats desalineades.

Els culers podem acceptar ensopegades al camp i fins i tot retards fora, però el que no podem acceptar és la incompetència, la falta de transparència i la improvisació disfressades de lideratge. La Masia continua produint un talent extraordinari, el Barça Femení continua sent un referent a tot Europa, i el primer equip masculí pot competir per títols. Però tot això mentre la direcció no deixa d’ensopegar amb "imponderables". Sense estructures sòlides, fins i tot les fortaleses més grans del Barça corren el risc de veure’s soscavades.

Notícies relacionades

Els Márquez, feliços: Àlex guanya i Marc (gairebé) es corona

LaLiga veu avenços al Johan Cruyff

Aquest estiu ha demostrat que, sense rendició de comptes, res canviarà. L’actual directiva ha de deixar d’amagar-se darrere de les promeses i donar la cara davant els socis amb la veritat sobre l’Espai Barça, sobre les finances i sobre el model esportiu. Si no poden aportar claredat i competència, llavors el que haurien de fer és deixar pas a qui sí pugui fer-ho.

El Barça no pot permetre’s viure instal·lat en el caos.