U2 La memòria del gegant

La percepció que no són temps per dur a terme exhibicions de megalomania o triomfalisme té un indicador al qual acollir-se, potser banal però il·lustratiu, en la nova gira d'U2. Mentre que en l'anterior, 360º (que es va obrir amb un doblet al Camp Nou, el 2009), el grup va jugar al rock-espectacle en la seva versió més faraònica, en aquesta ocasió busca un contacte amb el públic una mica, només una mica, més pròxim, passant dels estadis als pavellons coberts, i acompanyant els concerts d'una narrativa emotiva amb vistes als orígens. La puresa de les primeres vegades, l'evocació de la innocència, posen el sensible argument de la gira que els porta demà al Palau Sant Jordi.

Quatre cites a la sala de Montjuïc, úniques a Espanya (repetiran dimarts, divendres i dissabte; queden algunes entrades per a aquests dos últims) amb què U2 torna als concerts de dimensions mitjanes de la mà d'un disc, Songs of innocence, publicat fa un any, que ofereix més recolliment que prepotència, i que matisa els vèrtexs èpics del grup amb alguns traços de melancolia. Els irlandesos, reconeguts pel seu rock trencador, d'inclinacions místiques que ratllen el messianisme, miren d'adoptar un to més càlid, basant la primera part del concert en aquelles cançons noves que apel·len a la memòria íntima, si bé aquesta exhibició de fragilitat emocional no significa que estiguem davant d'un concert auster.

CORTINA TRANSLÚCIDA / L'espectacle de l'Innocence + Experience tour s'assenta en un sofisticat muntatge d'alta tecnologia, amb dos escenaris, un a cada extrem de la pista, el gran associat a la innocència, i el petit, a l'experiència (concepte que donarà peu al pròxim disc de la banda, Songs of experience, de previsible publicació l'any que ve), tots dos units per una llarga passarel·la sobre la qual penja una gran pantalla translúcida, l'ingredient més poderós del muntatge. Aquí, barrejats amb les imatges projectades, és a dir, col·locats entre les dues pells de la pantalla, o bé desfilant i tocant-los els peus, se situaran, en diversos moments del concert, els quatre membres del grup, i generaran originals construccions visuals que podran ser apreciades especialment pel públic situat a les grades laterals del Palau Sant Jordi, i no tant per aquell que es col·loqui als seients frontals a l'escenari (per aquest motiu algunes entrades que es van posar a la venda, de preu inferior, eren de visibilitat limitada).

INICI NOSTÀLGIC / El concert arrenca amb una peça nova, The miracle (of Joey Ramone), amb referències al glam que els músics escoltaven als anys 70, mentre Bono puja des de la pista a l'escenari petit, sobre el qual flota una enorme bombeta que evoca el seu primer local d'assaig.

Notícies relacionades

40 concerts després

Les parelles d'U2

Les referències al passat són freqüents en el primer bloc de cançons, on abunda el material d'estrena, peces com Iris (Hold my close), dedicada a la difunta mare del cantant; Cedarwood road, que al·ludeix al pis on aquest vivia amb els membres del grup Virgin Prunes, o Raised by wolves, record d'un atemptat de l'IRA a Dublín que sol sonar precedida d'una versió acústica del clàssic, també evocador d'aquells dies de drama terrorista, Sunday bloody Sunday. En aquesta seqüència poden caure altres peces d'origen llunyà, com I will follow. Totes les cançons del nou disc han anat desfilant pels repertoris tret de dues, This is where you can reach me now i Sleep like a baby tonight.

ÈXITS TITÀNICS / En el trànsit cap a l'escenari petit, el de l'experiència, i a través de la passarel·la, el repertori camina rumb a la història, i aquí conviuen els rescats imprevistos (en alguns concerts han sonat cançons oblidades en les últimes gires, com ara October i Zoo station) amb els èxits. Costa imaginar un concert d'U2 sense Pride (In the name of love), With or without you o Where the streets have no name. Tampoc és previsible l'exclusió de l'era electro-rock d'Achtung baby, de la qual solen caure Mysterious ways i Even better than the real thing. Nostàlgia amb ànim vigorós i un espectacle hi-tech d'aspiracions intimistes per a un total de 16.000 persones. És aquest U2 de pell canviant, adaptable a les circumstàncies, que seguirà renunciant als estadis en la prolongació de la gira projectada per al 2016.