Bono, el filantrocapitalista

L'humorista Joaquín Reyes va fer una memorable paròdia de Bono ressaltant la seva dualitat com a estrella del rock i artista compromès. No obstant, un tercer perfil va cobrar força en Bono, en el nombre del poder, el llibre del periodista irlandès Harry Browne. Així de clar ho resumeix l'autor al pròleg: «Durant gairebé tres dècades, Bono ha estat amplificant els discursos de l'elit, promovent solucions ineficaces, defensant de forma paternalista els pobres i besant el cul als rics i poderosos».

Notícies relacionades

El Último de la Fila: «La gent vindrà a sentir les nostres cançons, no a veure’ns a nosaltres pel nostre físic»

Una cantant catalana es cola a la llista de candidates a cançó de l’estiu a Spotify

Reunions amb Clinton, Bush, Tony Blair, Angela Merkel i Bill Gates han fomentat la imatge de Bono com aquest rocker que convenç els col·legues perquè donin diners per a l'Àfrica. Poques persones han fet més per consolidar la idea que les desigualtats del planeta s'arreglen amb l'almoina dels poderosos; una pràctica batejada com a filantrocapitalisme. Alhora, pocs líders d'opinió han fet tan poc per assenyalar com aquests mateixos mandataris i empreses fomenten i perpetuen aquestes desigualtats.

En el documental Doneu-nos els diners, activistes i analistes com Mariène Jamme, Shriti Vadera i Dambisa Moyo advertien que és molt negatiu que celebrities blanques s'erigeixin en portaveus dels problemes del tercer món i que s'assumeixi que la vareta màgica de la donació ho resoldrà tot. Però a tot plegat s'hi uneix el fet que U2 se serveix  de l'enginyeria fiscal per no pagar els quantiosos impostos que generen les seves gires. Ara que fins i tot a Espanya l'evasió fiscal ha passat a ser considerada un problema de primer ordre, resultarà xocant reviure les escenes d'adoració al Bono estrella de rock compromesa quan el personatge és molt més controvertit i nociu del que sembla.