Paraules malgrat tot

Ho explica Giorgio Agamben a Lo que queda de Auschwitz. La imatge de l'Holocaust que més va impressionar el filòsof italià era la d'un partit de futbol entre oficials de les SS i membres dels Sommerkomando en el que es podria anomenar una «pausa de treball». Una imatge de normalitat feliç, esportiva, sana, com si el partit se celebrés no «a les portes de l'infern», sinó «al camp d'un poble». Peter Matthiessen no només comparteix amb Agamben aquesta estupefacció davant el que podria haver sigut la rebotiga quotidiana de l'Holocaust com a sublimació de l'horror, sinó la creença que se n'ha de parlar; que només escrivint sobre això es pot neutralitzar la glorificació del que és impossible de dir amb paraules. En aquesta situació, En el paraíso desafia els límits de la representació de la Solució Final saturant cada una de les seves monotemàtiques pàgines amb la invocació de tots els registres, testimonis, veus victimistes i dissidents, crits i murmuris, rancúnies i expiacions, que la memòria de Matthiessen és capaç de posar en joc.

Notícies relacionades

Plans per a un agost cultural pletòric

De les passarel·les de Nova York a un aljub de Mallorca

La seva estratègia no està tan lluny de la de Claude Lanzmann a Shoah. Pel que fa a l'extermini jueu mil paraules valen més que una imatge. El que és indicible no existeix, i per això en la novel·la, que Matthiessen escriu perquè creu no tenir l'autoritat moral per fer un llibre de no-ficció, es transmuta en la figura d'un observador passiu, Clements Olin, poeta i acadèmic que visita la localitat d'Oswiecim per assistir a un d'aquests retirs ¿espirituals? en què va participar el mateix autor el 1996. Olin és el portador del relat, de l'única porció d'història (una imatge malgrat tot, com diria Didi-Huberman: una noia bonica en un balcó) que genera un fil narratiu, que no és cap altre que un fosc passat familiar, amb exilis, suïcidis i ocultacions que no tenen cap més objectiu que donar un cert pes al narrador. Oferir-nos uns ulls democràtics amb què mirar: no acusadors ni insultants, com els d'Earwig («¿Vostè creu que a aquestes monges els han explicat alguna vegada que el pare de Hitler es va dedicar a tocar-se els sants nassos mentre les xemeneies deixaven anar el fum de milions de jueus?»), aquest follet maligne que es fica amb tot i amb tothom, sinó des d'una posició neutral, que pugui aglutinar la simfonia de veus que evoquen les experiències dels que van morir gasejats.

Als voltants d'Oswiecim es reflecteix la persistència de la Història. L'Holocaust segueix estant allà, les cendres dels jueus barrejades amb la terra humida, la desconfiança dels natius al retirar la mirada quan es troben amb la d'Olin. L'atmosfera és opressiva, insuportable, i Matthiessen, que escriu sense concessions, la transmet amb notable eficàcia. És cert que a vegades es nota massa que som davant d'un llibre de no-ficció disfressat de novel·la, perquè en aquesta reunió hi caben totes les opinions, tots els rancors, com si el retir fos, en fi, un multitudinari congrés dedicat a l'Holocaust en què els seus assistents han decidit parlar sense pèls a la llengua. Però la visió polièdrica que Matthiessen ens va deixar abans de morir és d'allò més pertinent, sobretot ara, quan Europa reedita els seus racismes, les seves fronteres i les seves tortures enfront d'una onada de refugiats que demanen que no se'ls tracti com a bestiar.