L'amor no acostuma a ser etern

Fins i tot el mateix Woody Allen aplaudiria la versió d'Àlex Rigola de Marits i mullers (1992), el celebrat film del director novaiorquès que perfila una incisiva dissecció de la relació en parella, de la convivència més enllà del fulgor dels primers temps. I amb una tesi gens benèvola: l'enamorament no és etern, ni de bon tros. No havia de mirar gaire lluny Allen per documentar-se; poc després de la seva estrena es va separar de la protagonista (Mia Farrow) per unir-se a una filla adoptada de l'actriu: la seva actual parella, Soon-Yi. Rigola absorbeix l'essència de la pel·lícula i la trasllada al teatre en una posada en escena sàvia, fina, i d'elegant austeritat. Ja va triomfar fa dos anys al Teatro de la Abadía de Madrid, amb un altre repartiment, i ho torna a fer en aquests moments a La Villarroel en la seva versió catalana.

Que els guions i diàlegs d'Allen tenen molt de teatral no és un descobriment. Humor àcid, enginyoses rèpliques i molt de desengany vital per dibuixar un microcosmos que podria ser el millor anunci d'una web de singles ja madurets. En mans de Rigola, en un terreny innovador en la seva trajectòria, aquests diàlegs agafen volada gràcies a un muntatge tan sobri com virtuós, de modèlica sincronització, per exemple amb uns engreixadíssims canvis espaciotemporals. L'obra es desenvolupa en un escenari central  -amb el públic a dues bandes com ja és tradicional a La Villarroel- i unes butaques que fan de marc com a element escenogràfic. Per aquí es mouen els sis intèrprets en una proximitat extrema amb l'espectador.

Tota aquesta proximitat ajuda a crear l'atmosfera asfixiant que requereix Marits i mullers, amb uns personatges atrapats en un tobogan sentimental i existencial. És un encert indubtable, tot i que tampoc hauria anat malament una mica més de separació; un metre, vaja. Una altra virtut del muntatge és el joc que planteja Rigola al públic. Els intèrprets mai abandonen l'escena i, quan no actuen, estan acomodats a la seva butaca com si fossin uns espectadors més. Fins i tot arriben a somriure en els moments d'àcida comicitat tan de Woody Allen.

Notícies relacionades

Bad Gyal mana el dia inaugural del Share Festival

Madrid canvia la llei per donar més control als concerts del Bernabéu

JOC AMB ELS NOMS / Quan els toca actuar obtenen, de forma col·lectiva, la nota màxima. La capacitat d'Andreu Benito, en el rol que va interpretar Allen en el film, i Joan Carreras -habituals companys de viatge de Rigola- està més que contrastada, amb el primer molt còmode en aquest registre còmic que ja va destapar a L'art de la comèdia, del TNC. Lluís Villanueva, mentrestant, aprofita cada una de les seves escenes. Com ho fan Mar Ulldemolins, actriu de carrera imparable, Sandra Monclús, convincent en el seu histèric personatge, o la recuperada Mònica Glaenzel, la dubitativa dona de l'Andreu.

És tracta d'un joc més del director, que bateja els seus personatges amb el nom real dels intèrprets. Ficció i realitat entrellaçades en una obra que atraparà amants del cine de Woody Allen i del gran teatre, és clar, amb la qual Rigola apunta un nou camí en una elogiada trajectòria definida per registres més agosarats. Bravo.