La resurrecció de Corto Maltés

Ja ho va dir el mestre de la historieta Hugo Pratt (Rímini, Itàlia, 1927 - Grandvaux, Suïssa, 1995) poc abans de la seva mort: «No tinc por de la idea que algun dia algú pugui reprendre Corto Maltés». Avui segur que somriurà i beneirà la resurrecció de la seva llegendària creació i àlter ego aventurer empresa per dos sòlids autors espanyols, Juan Díaz Canales (Madrid, 1972) i Rubén Pellejero (Badalona, 1952). «Dibuixar-lo era un risc i a la vegada un somni. El més difícil del repte -assumeix el dibuixant català- és que estàs en mans d'un mite». I el mite ha tornat en tota la seva esplendor. El nou àlbum protagonitzat per Corto Maltés, Bajo el sol de medianoche, arribarà simultàniament dimecres a les llibreries en italià, francès, holandès i, de la mà de Norma, en castellà i català, que també n'edita una versió en blanc i negre.

Díaz Canales, guionista de la multipremiada sèrie Blacksad, que li ha donat entre altres el Nacional de Còmic i diversos Eisner, ha creat una nova història que transcorre mesos després de La balada del mar salado, la primera aventura de Corto publicada per Pratt el 1976, encara que el personatge estava apareixent des del 1967 en revistes. És el 1915 i mentre la primera guerra mundial dessagna Europa, l'acció es trasllada a les gelades terres del Gran Nord, entre Alaska i el Canadà. «La febre de l'or ja és història i tot aquell entorn forma part de la mitologia de Pratt. Com a escriptor, ell tenia una influència evident de tots els relats d'aventures de Joseph Conrad, Robert Louis Stevenson o de Jack London», explica Díaz Canales, que va rebre l'encàrrec de continuar la sèrie de Patricia Zanotti, directora de l'empresa que gestiona els drets de Pratt i a la vegada editora de Blacksad a Itàlia.

London, cèlebre autor d'Ullal blanc, ja havia sigut un dels personatges històrics utilitzats pel dibuixant italià i a Bajo el sol de medianoche torna per demanar al seu amic Corto un favor que el durà a l'Àrtic: vol que porti una carta a un antic amor de joventut. No és l'únic amic que reprenen: no falta el sarcàstic Rasputin, Raspa, desertor de l'Exèrcit rus convertit en aventurer. «És que té una mitologia tan forta... És com si en una història de Sherlock Holmes no hi posessis Watson. Coixejaria», afegeix.

L'EQUILIBRI / «El més difícil del repte era guardar el necessari equilibri entre el respecte a l'obra de Pratt i la nostra faceta com a autors -opina el guionista-. Ens van encarregar continuar la sèrie perquè som creadors, no copistes. El secret estava a buscar aspectes irrenunciables, que entenem que són perfectament reconeixibles per al lector i que només d'obrir l'àlbum et fiquen dins de Corto Maltés, com l'estructura de quatre tires per pàgina, que pot semblar banal però no ho és. No podíem fer vinyetes a pàgina completa o estructures verticals, més modernes, perquè la gent no hi veuria Pratt». Hi ha doncs, continua, «semàfors en vermell que no pots travessar però sí, com a autors, aportar coses pròpies». ¿Per exemple? «Escenes que saps que ell no hauria fet però que funcionen com a historieta de Corto perquè hem mantingut el seu esperit, per exemple, amb els diàlegs, claus per trobar aquella ironia seva tan característica».

Un esperit i una atmosfera de Pratt a la qual Díaz Canales culpa d'haver-se dedicat al còmic després de descobrir-lo d'adolescent en les antigues revistes Totem del seu germà. «Va ser un xoc. Vaig pensar, ¿però es pot fer això amb el còmic? Vaig veure que amb a penes paper i retolador, en un mitjà popular i criticat, es podien explicar històries amb aquella poesia, aquell poder d'evocació, aquelles idees... ¿i els silencis? són tan importants, és sublim», s'emo­ciona.

RERE DIETER LUMPEN / A nivell gràfic, Pellejero broda el personatge. El dibuixant d'El silencio de Malka confessa la indubtable influència de Corto, que ja va llegir als seus inicis als 70, sobre el seu propi aventurer, Dieter Lumpen (amb guió de Jorge Zentner). «És un referent. Al llarg dels anys Pratt va anar variant la imatge de Corto i jo he intentat fer una barreja sense ubicar-me en una cara concreta. M'agrada la sobrietat en la línia de l'etapa mitjana, quan està més ben definit. La idea era captar l'essència del personatge i, com a autor, donar-li un valor propi, buscant l'equilibri entre la seva manera de dibuixar i la meva -explica mentre fa anar el retolador sobre el paper amb sorprenent naturalitat dibuixant un esbós de Corto-. He cuidat molt el tacat, perquè funcionés igual de bé en color que en la versió en blanc i negre».

A Bajo el sol de medianoche apareix la població indígena del Gran Nord, els inuits, en homenatge a la preocupació de Pratt per les minories marginades, herència de la seva infància. «El seu pare era militar i de nen es van traslladar a Etiòpia, d'on va ser expatriat. Allò devia marcar-lo, com a la seva generació, era un nen de la guerra -explica Díaz Canales-. És molt de Pratt reflectir el problema mal resolt de la descolonització, de la descomposició de l'imperialisme que va acabar d'alguna manera en la primera guerra mundial. Tenia predilecció per posar en les seves històries grups desafavorits, associats amb un món endarrerit, antic i supersticiós, però als quals ell donava valor i reivindicava». Per això a l'àlbum, afegeix, hi ha un científic que mostra un salvatgisme que es contraposa al d'un inuit de formació humanista.

També són fidels a l'aventurer romàntic d'«ànima lliure i noble», com el qualificava Pratt, col·locant estratègicament en la trama figures històriques, més enllà del recurrent London. Un, vell amor de l'escriptor, és Waka Yamada, una exprostituta japonesa que va lluitar pels drets de la dona, de la qual Díaz Canales va trobar la pista en un llibre americà de la seva pròpia biblioteca sobre la prostitució i tràfic de dones al Gran Nord. «Vas documentant-te i vas trobant petites joies o palletes d'or en figures reals que et fan pensar que per què has d'inventar si la realitat a vegades supera la ficció de sobres. És el cas de l'explorador negre Matthew Henson [que va arribar al Pol Nord el 1909 a la vegada que Robert Peary però al qual mai es va honrar a causa del color de la seva pell] o del buscador d'or Joe Boyle, Klondike, un emprenedor que va crear el primer equip d'hoquei d'Alaska i va ser espia i amant de la reina de Romania». Però, puntualitza, «no es tracta de fer entrades de viquipèdia sinó del que Pratt feia tan bé, que era guardar l'equilibri perquè resultessin evocadors».

Notícies relacionades

‘Fairy ballroom’, explosió de màgia i sensualitat

Delícies per ballar plorant

«NO SÓC UN HEROI» / Insisteixen tots dos que Corto -que a Las etiópicas deia: «Jo no sóc un heroi»- és un «personatge complex a tots els nivells». «S'allarga del 1967 fins gairebé la mort de Pratt, quan va fer Mu, i té una evolució brutal perquè va començar sent hereu dels personatges d'aventures clàssics americans i la literatura de viatges i a poc a poc Pratt va anar introduint elements esotèrics, aspectes ideològics... No hi ha una foto fixa de Corto -diu Díaz Canales-. A mi em sedueix el seu aspecte aventurer-ideològic».

«Hi ha una generació que no coneix Corto i la meta és arribar també a ella», apunta Pellejero. «Com a lector vols viure noves històries amb ell. Ha de seguir vivint», afegeix el seu col·lega. Ho farà. Les seves ments ja treballen en un nou àlbum que veuria la llum cap al 2017, del qual no avancen cap detall. «Busquem els buits en la seva història. Hi ha molts espais en què no sabem on era ni res d'ell. Això ens permet omplir-los». En les últimes pàgines, un gest de complicitat per a fans: ¿recorden Pandora Groovesnore?