Al·legats i paradoxes

No em costa gens reconèixer que em vaig equivocar: El que no et mata et fa més fort és una novel·la que ha superat amb escreix les meves expectatives inicials... que en el moment de la seva publicació -tot cal dir-ho- eren baixes.

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

A una banda els seguidors, a l'altra la família: mort de l'autor de la saga Millennium, qualsevol esforç per esprémer el suc a l'obra de Stieg Larsson (1954-2004) ha estat repetidament criticada pels seus fidels, i percebuda pels lectors més crítics com un sacrilegi. Els arguments són sòlids: per a ells l'obra del nostre autor -malgrat ser inacabada- té entitat pròpia i és reflex de les investigacions de Larsson com a periodista, que girava sobre tres eixos: els abusos de les corporacions, la permissivitat amb els neonazis i el desinterès per la violència masclista. La trilogia Millennium és un al·legat contra la política del capital i la intolerància... en format thriller. Però enterrat l'escriptor i atorgada la propietat dels seus personatges Blomkvist i Salander als familiars legals (el seu pare i un germà) la reconversió en franquícia d'una saga «de denúncia social» genera una curiosa paradoxa. I mentre la família maximitza els beneficis del patrimoni intel·lectual heretat, fructifica la sospita que qualsevol nou llibre optarà per diluir el caràcter combatiu del periodista Blomkvist i de la hacker Salander. I en certa mesura, així ha estat: la novel·la s'argumenta sobre nous motius que -malgrat ser molt interessants- no provoquen inquietud política, tot i mantenir la denúncia al maltractament domèstic com a tema de referència: l'impune robatori de patents informàtiques, l'assassinat d'un científic, els misteris pregons de l'autisme, la revolució de la intel·ligència artificial, el funcionament erràtic dels serveis secrets i la revenja de Salander.

Tot i així, el resultat no és un simple fulletó, al contrari. David Lagercrantz, autor i constructor d'aquest altre Larsson, es mostra honrat en la seva feina d'amanuense i no imita ni l'estil ni la tècnica de Larsson; tampoc ho intenta i el felicito. Amb aquesta encertada decisió, Lagercrantz crea un magnífic thriller, vertiginós, mecànicament exquisit, atractiu, original i de ritme trepidant, que sap exposar i desenvolupar, i que tanca i recull no només amb ofici sinó amb admirable qualitat. ¿És un Larsson? No. Però no em costa gens reconèixer que ha estat una grata lectura, lectura que recomano plenament. Les diferències són evidents: a El que no et mata et fa més fort (una cita, més o menys ajustada, de Nietzsche) trobareu uns personatges una mica menys esquerps i -fins i tot- menys solitaris. Però que en cap moment dilueixen la seva original potència emocional i magnífica construcció psicològica, i la trama que abraça 33 dies es desplega amb fermesa mentre submergeix el lector en una aventura rere l'altra. Aquest també és el gran llegat de Larsson; i és una pena que la intransigència dels hereus ens deixi sense poder tastar les situacions i els escenaris del llibre que escrivia abans de morir, preservat per Eva Gabrielsson, la dona que estimava. Fins aquí els materials. El debat està servit.