«El Prado és sexi»

El Prado és més important que la Monarquia i la República juntes», li va dir Manuel Azaña a Juan Negrín quan ja sentien el ressò de les tropes franquistes. Miguel Zugaza (Durango, Biscaia, 1964) fa gairebé 14 anys que està al cadpavant de la pinacoteca i comparteix aquesta idea de tresor fora del temps, de les escaramusses polítiques i dels pals de selfie. Està tan convençut de la necessitat social de la bellesa i la saviesa -«Velázquez és tan beneficiós com l'ibuprofèn»-, que esquiva amb elegància qualsevol espasme de l'època. Repassem-ne alguns.

el poder de l'amor. Mentre els seguidors d'Adorno i Horkheimer-dúo dinámico de l'escola de Frankfurt- insisteixen a dir que les pinacoteques són contenidors d'una sola versió de la història -la del poder-, Zugaza dóna gràcies per l'existència d'un Felip IV -«el millor col·leccionista d'art d'Europa»- i d'un reguitzell de cortesans que van finançar part de les 8.000 pintures i 8.600 dibuixos de la col·lecció. «El Prado explica la història política d'Europa des del Renaixement, sí; però els dos grans arguments del seu relat són l'amor i la mort -subratlla-.

 

Sobretot l'amor. És un dels museus més sexis del món. Cap altre té tantes Venus». En total, 128 (17 d'elles, exposades).

¿un vermeer AMB UN chanel?   A Abu Dhabi s'està aixecant una illa d'oci amb botigues de luxe, hotels i franquícies del Louvre i del Guggenheim. ¿El súmmum? «Els museus no canvien, canvia la societat», assenyala Zugaza. Van néixer amb els ideals de la il·lustració, amb la missió de conservar una col·lecció i posar-la a disposició dels ciutadans, explica, i així segueixen. «Eren llocs poc freqüentats, però als 80 la societat va recuperar el Prado al mateix temps que les llibertats democràtiques»

 

-L¿arribada del Guernica va simbolitzar aquesta emulsió d'entusiasmes- i la cosa es va desbordar. Mentre la França de Mitterrand va córrer a ampliar el Louvre, al Prado el va agafar desprevingut. «L'exposició de Velázquez del 1990 li va trencar les costures, i l'allau d'interès es va resoldre l'any 2007 amb l'ampliació feta per Moneo».

 

¿Miren o fan zÀping? Miquel Barceló li va confessar a Zugaza que quan trobava algú que podia estar-se més de 10 minuts davant d'una obra li venien ganes d'abraçar-lo. Segur que a ell li passa el mateix, però es posa la capa de la pedagogia i insisteix  a operadors turístics i a qui faci falta de la conveniència d'una visita assossegada i instructiva. «S'ha de  desconnectar del món real i entrar en una bombolla d'aïllament». Per això, «i a risc de passar per carca», a casa seva no permet fotografiar les obres d'art ni l'ús de tauletes. «El museu ja no és un temple, però segueix sent un espai carregat d'espiritualitat -diu-.

 

Ofereix un camí de coneixement a través de la contemplació de la bellesa». ¿Temps estimat ideal? Eugeni d'Ors va proposar tres hores, Zugaza opina que «ni en una vida».

El podi de tripadvisor. Al segle XX la pinacoteca va tenir poderosos reclams: Unamuno es va agenollar a resar davant del Crist de Velázquez, Machado li va dedicar sonets i Alberti va pregonar que el Prado era la seva segona casa. Ara la web de viatges més gran del món l'ha consagrat com el número u d'Espanya i el quart del món. ¿Trist? «El turisme està en l'origen del coneixement de la història de l'art-corregeix Zugaza-.

 

El que passa és que al segle XVIII el grand tour el feien els aristòcrates i ara el pot fer tothom. ¡Aquesta democratització és un èxit! El fracàs d'aquest èxit resideix a no saber conduir l'entusiasme». Al seu parer, no és un problema aritmètic -dos milions i mig de visitants és una «escala justa» comparat amb els 10 milions que trepitgen el Louvre-, sinó d'enfocament. I no busca noves audiències, sinó finançament.

Notícies relacionades

De la victòria de Salomé al boicot a Peret

Marisol, retrat d’un mite vivent

Atrapar El milionari. En tres anys el museu ha perdut el 60% de l'aportació pública. «L'Administració no entén que la cultura és un dret -es queixa-, però tampoc he vist marees com les de la sanitat i l'educació». A base de fer pagar més per l'entrada, ampliar la zona recreativa, negociar préstecs i rebre el degoteig dels 28.000 amics del Prado, ha aconseguit apujar el percentatge d'autofinançament a un 70%. Paral·lelament, a Zugaza no li queda més  remei que perseguir mecenes i col·leccionistes privats. ¿Una feina àrdua? «Com deia Paco de Lucía quan li preguntaven per la dificultat de crear, 'més dur és enfilar-te a una bastida un 8 de gener'». Gràcies a la seva perícia per buscar aliats, el museu ha rebut en aquests temps magres part de la col·lecció d'art antic de José Luis Várez Fisa i l'empresari Plácido Arango ha cedit 25 obres valuoses. «No els convenço jo, sinó el Prado, que és un lloc màgic. Qualsevol que tingui una sensibilitat respecte a l'art i sàpiga que pot contribuir a aquesta fantasia, ho fa».

A la tauleta sense anar-hi 8.000 peces del museu les trobes a la tauleta electrònica mentre prepares uns espaguetis. «Vam ser el primer museu internacional que es va llançar a enviar gratuïtament imatges d'altíssima resolució», diu ufanós el director. «El món digital ens ajuda a estendre el patrimoni a llocs on mai arribaríem», valora. Però, ¡ai!, no hi ha res com el directe.«A part de la qüestió fetitxista de trobar-te amb un objecte que està penjat, que pesa i que canvia amb la llum, permet a l'observador compondre una imatge subjectiva de la bellesa», remata.