Miserachs, BCN i la seva gent

Un recorregut que proposa un viatge emocional i en el temps a la Barcelona en blanc i negre dels anys 60 on l'espectador s'hi pot barrejar i passejar pel costat dels personatges anònims que la privilegiada lent de Xavier Miserachs (1937-1998) va immortalitzar als seus carrers fa mig segle i que van caracteritzar la seva obra. Haurà de canviar el xip qui esperava trobar-se una retrospectiva o una ambiciosa antologia amb la clàssica exposició de fotografies emmarcades i penjades. L'exposició ha estat possible gràcies a la cessió de tot l'arxiu Miserachs al museu el 2011, per part de les hereves del fotògraf, les seves filles Mar i Arena.

Comissariada per Horacio Fernández, que ha treballat amb els arquitectes Víctor Navarro i María Langarita, Miserachs Barcelona, que es podrà visitar fins al 27 de març, és una exposició gens convencional, singular i amb voluntat contemporània que ha sorprès fins i tot la mateixa família de l'artista (en la presentació, aquest dijous, hi havia presents la seva germana Toni i la seva filla Arena), de la qual el comissari va destacar la valentia, potser perquè s'esperava alguna cosa més tradicional en lloc de grans murals, ampliacions retallades o projeccions de personatges siluetejats.

Suggeriment de la família ha sigut per exemple que l'exposició tingui dos llibres-catàleg paral·lels, editats per RM. Al de mirada més contemporània en línia amb la mostra, que dóna llibertat al lector, les hereves van voler sumar-hi un altre de lectura clàssica.

La mostra, que té com a eix el fotollibre Barcelona, blanc i negre, obra mestra de Miserachs, que va publicar el 1964, tindrà no obstant un esperat complement excepcional en una sala contigua, encara que com va anunciar el gerent del Macba, Joan Abellà, caldrà esperar al 12 de novembre. Serà la data de la presentació al públic de tot el fons de l'artista, juntament amb l'explicació del treball d'inventari, digitalització i catalogació realitzat pel museu després que la família decidís dipositar-lo al centre per 25 anys renovables. L'arxiu està format per uns 60.000 negatius, 20.000 transparències, 2.500 fulls de contacte, correspondència i altres documents de la seva trajectòria professional (1954-1998).

DETALL HUMÀ I SIMPÀTIC / A l'antesala de Miserachs Barcelona, un mural de panoràmiques de la ciutat canviant, des del port fins al Tibidabo, prepara el visitant per entrar en la primera sala com si ho fes des dels afores. A partir d'allà els ciutadans són els protagonistes. «Miserachs era molt empàtic amb la gent, s'hi acostava, sentia simpatia pels seus models, tant si eren un urbà com un sereno. La foto del nen amb mocs i el tirador -assenyala el comissari-, no és menyspreadora. I sempre hi ha algun detall humà i simpàtic». Com el petó de comiat que fa un nòvio a la seva xicota des de la vespa quan la deixa a l'entrada de la fàbrica o el gest de moviment que reflecteix en una nena que busca la mirada del fotògraf mentre esquiva un vainant.

Són imatges murals que s'enfronten les unes amb les altres, com la d'una elegant senyora vestida de Chanel i amb bossa de cocodril, que camina per una solitària Diagonal, i que es contraposa a la de gent treballadora creuant un pont sobre la via del tren o a l'entranyable d'una família immigrant acabada d'arribar a la ciutat que va tota carregada de maletes.

«Volíem mostrar la vitalitat que ja tenien les seves imatges al fotollibre, on mostrava una representació viva de la ciutat -continua Fernández-. Miserachs feia recorreguts emocionals per Barcelona, la seva és la fotografia de carrer, habitual a l'època, que buscava experiències i emocions en models trobats a l'atzar. Ell deia 'les meves fotos no tenen tema, la seva lectura correspon a l'espectador'». I això mateix proposa l'exposició, «lectures obertes i noves sobre Miserachs i sobre Barcelona», recalca el comissari, que es declara «enemic de les retrospectives», perquè «semblen enterraments que condemnen l'autor a fer que el seu treball no es torni a veure en anys», i que defensa la seva proposta perquè «possibilita noves exposicions d'altres aspectes de la seva obra», a més d'atraure un públic més ampli i popular, diferent del més acadèmic i més interessat per la pròxima presentació de l'arxiu complet.

Notícies relacionades

Un desenllaç sense sang

Com envellir i brillar més enllà de les modes

Darrere els murals, el visitant, com si anés caminant pel carrer, entra als barris, on creix el pes de les persones, i es fica gairebé dins de les fotos, de les quals se solapen alguns detalls que creen una sensació tridimensional, veient per exemple com en uns baixos es juga al billar. La penúltima sala és la que ofereix una lectura més contemporània, amb el símil d'una plaça i un audiovisual on van apareixent i desapareixent, siluetejades, la gent que Miserachs va retratar, els mariners i el barber, la parella que balla, l'urbà o el lector que llegeix el diari assegut en un sidecar. «És similar a una pel·lícula de trobades de persones de totes les edats i classes socials, mostra de la pluralitat de les seves fotos i dels habitants de Barcelona. Hem tret els personatges de les fotos com si estiguessin vius perquè ell feia viure les fotos». Dues parets de mirall creen a més «una metàfora del salt temporal barrejant-los amb els espectadors d'avui».

Tanca la mostra un vídeo que visualitza pàgina a pàgina el fotollibre Barcelona, blanc i negre, la seva gran obra i de la qual beu l'exposició, i que s'ha de buscar en llibreries de vell. Convé no oblidar, recorda la seva germana Toni, «que aquelles fotos les va fer amb tot just 25 anys i que als 27 va aconseguir que li publiquessin el llibre».