‘Mi postre favorito’, el film condemnat a l’Iran pel seu "contingut obscè"

No, Maryam Moghadam i Behtash Sanaeeha ho van viure des de casa seva, llegint articles, crítiques i altres reaccions positives asseguts al sofà de la seva sala d’estar. I no va ser per mandra o per consell mèdic, sinó perquè el Govern iranià els ho tenia prohibit. La seva situació es va resoldre l’abril passat, quan van ser condemnats a 14 mesos de presó –amb suspensió de la pena durant cinc anys– i al pagament d’una multa de 14.000 dòlars després de ser declarats culpables de crear, a través de la pel·lícula, "propaganda contra la República Islàmica mitjançant la difusió d’informació falsa amb la intenció de pertorbar l’opinió pública", produir "contingut obscè" i atemptar contra la moralitat pública al fer apologia de la prostitució i el llibertinatge.

Les raons

¿El motiu? Mi postre favorito mostra una dona bevent alcohol, ballant i sense portar posat el hijab –això és, amb els cabells al descobert– a la seva pròpia casa. "Des del 1979, les dones ens hem vist obligades a portar una doble vida: continuem sent les mateixes que abans de la revolució, persones normals que ballen i canten, però fora de casa ens obliguen a fingir que som molt religioses i, per tant, a utilitzar el hijab", va afirmar Moghadam en una de les escasses entrevistes virtuals que la parella va concedir mentre estaven esperant el judici. "Totes les pel·lícules iranianes produïdes en els últims 45 anys mostren les dones cobrint-se la cabellera fins i tot dins de casa seva, i això simplement no passa en realitat".

Mi postre favorito explica la història de la Mahin (Lili Farhadpour), una viuda de 70 anys que, després de viure sola durant dècades, decideix revifar la seva vida amorosa i impulsivament convida a casa seva un taxista anomenat Faramarz (Esmaeel Mehrabi); una vegada al jardí de la casa, tots dos mengen i xerren, i més tard ballen a la sala d’estar. Mentre els contempla, a més de fer al·lusions a les restriccions que comporta viure a l’Iran, la pel·lícula parla de la soledat, els efectes del pas del temps i la necessitat d’afecte. "La vam fer amb intenció d’universalitat", va assenyalar Sanaeeha en la mateixa entrevista. "La vellesa i l’aïllament afecten persones d’arreu del món i especialment les dones de diferents nacionalitats, a qui s’imposen estàndards de bellesa segons els quals elles han de ser joves per resultar interessants".

Els problemes legals de Mi postre favorito van començar el juny del 2023, un cop acabat de finalitzar el seu rodatge, quan les forces de seguretat iranianes van entrar a casa del seu muntador, Ata Mehrad, i van confiscar els discos durs que contenien còpies del seu metratge. Atesa l’existència d’una altra còpia a París, la parella de directors va fer les maletes rumb a França, però a l’aeroport els van impedir embarcar i els van confiscar els passaports. A causa d’això van suportar un interrogatori de quatre hores a la presó d’Evin (Teheran), el primer d’uns quants que es van succeir els mesos posteriors, quan ja se’ls havia imposat la prohibició de fer cine i sortir del país mentre es resolia la seva situació judicial. En aquell temps, mentre treballaven en el muntatge de la pel·lícula a través de Zoom, van rebre una successió d’amenaces de mort.

Rodatges clandestins

El Govern iranià, recordem, fa dècades que persegueix els artistes del país, i aquest assetjament s’ha intensificat en els últims temps en represàlia per l’onada de protestes que va generar la mort de la jove Mahsa Amini el setembre del 2022 mentre estava sota la custòdia policial; Mi postre favorito estava a la meitat del seu rodatge quan es va produir el succés. "Ni tan sols sabíem si havíem de continuar rodant", va recordar Moghadam. "Però l’equip, sabent que els nostres actes tindrien conseqüències, va decidir per unanimitat que el nostre deure era acabar la pel·lícula, perquè altrament seríem part d’una gran mentida". La pel·lícula és una de les diverses produccions iranianes realitzades després de les protestes que mostren dones sense hijab; com La llavor de la figuera sagrada (2024), de Mohammad Rasoulof –nominada a l’Oscar a principis d’any–, que es va rodar en secret a Teheran abans que el director s’exiliés a Alemanya i que s’atreveix a desafiar de manera directa el sistema patriarcal que regeix el país. Pel que fa a Asghar Farhadi, oscaritzat director de pel·lícules com Nader i Simin, una separació (2011) i El viajante (2016) i resident als Estats Units, ha declarat que no tornarà a rodar a l’Iran fins que les dones deixin d’estar obligades a cobrir-se el cap.

Notícies relacionades

Un desenllaç sense sang

Com envellir i brillar més enllà de les modes

Història compartida

No és la primera vegada que Moghadam i Sanaeeha s’enfronten a la dura repressió del règim dels aiatol·làs. També actriu, Moghadam va protagonitzar el 2013 el drama Pardeh, la segona pel·lícula que el director Jafar Panahi va rodar en secret després de ser-li imposada una prohibició de fer cine durant 20 anys, i a causa d’això ella mateixa es va veure privada del dret a sortir del país durant tres anys i mig. Posteriorment, la parella va codirigir el seu primer llargmetratge a duo, El perdó (2020), en el qual Moghadam va encarnar la viuda d’un home executat per un crim que no va cometre, i a causa d’això ja els van acusar de crear propaganda antigovernamental i els van sotmetre a la prohibició de continuar fent cine. De fet, si van aconseguir el permís estatal requerit per poder rodar Mi postre favorito és perquè el van sol·licitar a nom d’un amic seu. Tenint en compte tant aquest precedent com la ferocitat dissident exhibida pels artistes iranians al llarg dels anys, no hi ha cap mena de dubte que cap veto o una altra forma de repressió impediran que dirigeixin junts el seu tercer llargmetratge més aviat que tard.