Un desenllaç sense sang

Al principi, True blood va ser aplaudida pel seu desvergonyiment. Després d’American beauty i A dos metros bajo tierra, Alan Ball encara seguia satiritzant la societat nord-americana i els seus pitjors arnesos ideològics, però aquesta vegada a través de la pura fantasia, que li permetia poder ser encara més lliure, delirant, no atendre a cap frontera. El que en la saga de Fisher i fills eren escenes oníriques, aquí podia ser tan sols el dia a dia.

El títol de la sèrie feia referència a Tru Blood, una marca japonesa de sang sintètica que en el món de la sèrie ha permès als vampirs sortir del seu refugi i fer amistat amb la gent (més o menys) normal. Els vampirs volen formar part del mainstream, però han de lluitar contra la suspicàcia. Alguns humans, però, els defensen, com la jove cambrera Sookie Stackhouse (Anna Paquin), que, pels seus poders telepàtics, sap el que significa ser una pària de la societat. S’acosta, sobretot, a un d’ells: Bill (Stephen Moyer), Adonis de 173 anys a qui no pot llegir el pensament.

Després van començar a arribar les escenes de sexe camp i les orgies de violència, un déu-vampir viking amb el rostre d’Alexander Skarsgård, un encreuament joiosament excessiu d’acció vampírica, thriller rural, tragèdia romàntica i comèdia negra, tot això obert per uns seductors títols de crèdit que van valer una nominació a l’Emmy el 2009 a l’estudi Plains Of Yonder.

Per desgràcia, l’interès d’aquest híbrid genèric va caure en picat a partir de la quarta temporada, ja que no tenia més ganxo que el triangle amorós format per Sookie, Bill i el Viking. La sisena temporada tenia Rutger Hauer com a príncep fada, però ni així funcionava. Per a la setena i última temporada, True blood havia quedat irreconeixible, tan cansada com pesada, sobretot en un episodi final sense sang.

Gracias és l’entrega més voluntariosament trista de la sèrie. Bill ha decidit no buscar una cura per a la seva infecció d’hepatitis V. Tampoc vol allargar la malaltia. Prefereix morir, així alliberaria Sookie de la seva influència i la deixaria viure les coses que, segons la visió d’aquesta recta final de la sèrie, tothom vol: un bon marit, fills, etcètera. "Si seguíssim junts, et trauria les millors parts de la vida", afirma Bill. Sembla un acte de generositat, però el gest té truc: vol que sigui Sookie qui el mati utilitzant la seva bola de llum i perdent pel camí, per tant, els seus poders de fada, de manera que així seria menys vulnerable a les possibles amenaces sobrenaturals.

Conservador al límit

Intel·ligentment, Sookie decideix retenir els seus poders i ajudar a morir Bill de manera tradicional, amb una estaca al cor; és ell qui exerceix la força definitiva. Hi ha una explosió gore adorable i llavors sí, per fi, la sèrie torna a ser el que era, només per un breu (massa breu) moment.

Notícies relacionades

Com envellir i brillar més enllà de les modes

Lliçons d’història finlandesa

Alguns fans van considerar la decisió de Bill bastant problemàtica. Podria haver demanat a una altra persona aquest delicat favor en comptes de a una Sookie que, d’aquesta manera, no s’allibera, sinó que es traumatitza de per vida, tot i que un flash forward ens la mostra feliç, embarassada i envoltada dels seus en un sopar d’Acció de Gràcies tres anys després. "¿I per què no trenques amb mi, simplement?", li pregunta ella al principi, amb tota la lògica del món. "Perquè no puc", contestava ell. "Perquè t’estimo massa". Banderes vermelles, love bombing, toxicitat pels núvols.

La defensa cursi de la vida familiar i el matrimoni sorprèn en una sèrie que al principi semblava celebrar els marginats, els rebels i els que, com Sookie, es deixen portar per les seves passions a llocs foscos. Sens dubte, Gracias no és exactament un final a l’altura del que va idear Ball per a A dos metros bajo tierra, que mai podrem comentar en aquest col·leccionable: a tothom li agrada i fa plorar amb sentit i sensibilitat.