Com envellir i brillar més enllà de les modes

Tom Jones va confessar sentir-se molt conscient del pas dels anys en l’últim àlbum Surrounded by time (2021), i a la gira es mostra, en efecte, envoltat pels temps, tots: passats i presents. Nou de les 21 cançons que va interpretar ahir a la nit a Cap Roig van procedir d’aquest disc en què va triar cançons del seu gust, de diferents èpoques, a les que va imprimir el seu segell de venerable crooner. Un registre que conserva el seu poder, amb un plus de profunditat, i que es va manifestar d’inici en la greu tessitura d’I’m growing old, peça que Bobby Cole va escriure per al Tom Jones d’uns trenta anys i que ell va deixar llavors en suspens. Ja és hora, als 85, de cantar aquests versos en què se sent envellir, sí, "savi" i "conscient del fred". Acompanyat només pel piano i donant pas, ja amb el grup al complet (un quintet), a la Tower of song que un dia va aixecar Leonard Cohen, i a una Not dark yet de Bob Dylan, d’òrgan grinyolant, plantant cara al fos vital.

Notícies relacionades

Josep Maria Pou: «El públic mai sabrà quina serà la meva última funció»

Primavera Sound 2026 mostra les seves cartes: The Cure, Doja Cat, The XX, Gorillaz, Massive Attack...

Tom Jones es va cansar fa anys de la dependència del hit i allà, en la línia del gir que Johnny Cash va imprimir a la seva carrera (de la mà de Rick Rubin), va sorgir la seva versió definitiva: adulta i confessional, amb fusta, reverberació i cura per l’arrel dels gèneres mare, lluny del mainstream. És un gir agut en què el nou repertori i el vell casen sense conflictes, com van il·lustrar els It’s not unusual i What’s new pussycat, amb guitarra acústica i acordió, i el Sexbomb lligat en curt per una instrumentació roots rock.

En el centre, la seva veu i carisma, entregats a cançons amb rerefons biogràfic, del juganer Pop star de Cat Stevens, amb ecos d’il·lusió adolescent, al crepuscular I won’t crumble with you if you fall, peça que recull la promesa que va fer a la seva dona, Linda, en les seves últimes hores ("no m’ensorraré amb tu si caus") i que va cantar com un àngel sobre una capa d’òrgan distorsionat. I la política Talking reality television blues, de Todd Snider, declamada entre marors psicodèliques. Peces del disc que va fer de Jones "l’artista més vell" que obté un número u al Regne Unit. Tom Jones es va burlar de la seva edat (va cantar amb Willie Nelson en el seu 90è aniversari: hi ha marge) i no se’n va anar sense lluir el seu Delilah i recordar-nos que als 80 el seu Kiss gairebé va arribar a eclipsar el de Prince. Amb aquests trofeus, reinventats a plaer sense desfigurar-los, el gal·lès va seguir demostrant com és possible brillar quan les modes ja són un joc del passat.