Com envellir i brillar més enllà de les modes

Tom Jones va confessar sentir-se molt conscient del pas dels anys en l’últim àlbum Surrounded by time (2021), i a la gira es mostra, en efecte, envoltat pels temps, tots: passats i presents. Nou de les 21 cançons que va interpretar ahir a la nit a Cap Roig van procedir d’aquest disc en què va triar cançons del seu gust, de diferents èpoques, a les que va imprimir el seu segell de venerable crooner. Un registre que conserva el seu poder, amb un plus de profunditat, i que es va manifestar d’inici en la greu tessitura d’I’m growing old, peça que Bobby Cole va escriure per al Tom Jones d’uns trenta anys i que ell va deixar llavors en suspens. Ja és hora, als 85, de cantar aquests versos en què se sent envellir, sí, "savi" i "conscient del fred". Acompanyat només pel piano i donant pas, ja amb el grup al complet (un quintet), a la Tower of song que un dia va aixecar Leonard Cohen, i a una Not dark yet de Bob Dylan, d’òrgan grinyolant, plantant cara al fos vital.

Notícies relacionades

Un desenllaç sense sang

Lliçons d’història finlandesa

Tom Jones es va cansar fa anys de la dependència del hit i allà, en la línia del gir que Johnny Cash va imprimir a la seva carrera (de la mà de Rick Rubin), va sorgir la seva versió definitiva: adulta i confessional, amb fusta, reverberació i cura per l’arrel dels gèneres mare, lluny del mainstream. És un gir agut en què el nou repertori i el vell casen sense conflictes, com van il·lustrar els It’s not unusual i What’s new pussycat, amb guitarra acústica i acordió, i el Sexbomb lligat en curt per una instrumentació roots rock.

En el centre, la seva veu i carisma, entregats a cançons amb rerefons biogràfic, del juganer Pop star de Cat Stevens, amb ecos d’il·lusió adolescent, al crepuscular I won’t crumble with you if you fall, peça que recull la promesa que va fer a la seva dona, Linda, en les seves últimes hores ("no m’ensorraré amb tu si caus") i que va cantar com un àngel sobre una capa d’òrgan distorsionat. I la política Talking reality television blues, de Todd Snider, declamada entre marors psicodèliques. Peces del disc que va fer de Jones "l’artista més vell" que obté un número u al Regne Unit. Tom Jones es va burlar de la seva edat (va cantar amb Willie Nelson en el seu 90è aniversari: hi ha marge) i no se’n va anar sense lluir el seu Delilah i recordar-nos que als 80 el seu Kiss gairebé va arribar a eclipsar el de Prince. Amb aquests trofeus, reinventats a plaer sense desfigurar-los, el gal·lès va seguir demostrant com és possible brillar quan les modes ja són un joc del passat.