La casa de l’Eurofighter

Entorn del caça més emblemàtic d’Europa gravita aquest complex militar a les portes d’Albacete, en ple eix Barcelona-Ceuta, a la meitat de la línia que uniria Madrid i Melilla, a 3.300 quilòmetres de l’espai aeri bàltic, on Rússia i l’OTAN es miren amb recel. Entorn del caça, com un tòtem, hi oficien 2.000 persones entre empleats directes i indirectes, un col·lectiu del qual els pilots són, es diria, summes sacerdots. Per estar a l’altura han de tenir forma física i mental perfecta. No només és la hidratació. «No pots portar un empastament mal posat, una bombolla d’aire en un queixal, a 20.000 o 30.000 peus, podria esclatar-te amb la pressió», explica Bruno Ambrosini. «I si no estàs correctament hidratat, o si no has dormit vuit hores, és millor que no volis. T’ordenaran que et quedis a terra...», afegeix Antoni López.

Tinents de l’Exèrcit de l’Aire i l’Espai, Ambrosini i López han entrat junts al seu un-dia-més-a-l’oficina; només que la seva feina i el seu lloc són poc semblants al tecleig en un escriptori. El seu és una cabina de 0,77 metres cúbics, una consola plena de grum, una palanca de control amb gallet vermell, una pantalla doble, una peculiar vestimenta, un seient ejectable i cel per tots costats. Ambrosini i López tenen en comú la seva qualitat de membres del selecte i reduït club de pilots de l’Eurofighter, l’avió de combat que els alemanys anomenen EF 2000, els italians F-2000 A, els britànics amb un poètic i comercial Typhoon i aquí, en l’espartana nomenclatura de l’Exèrcit de l’Aire, lacònicament C-16, amb C de caça.

Crida l’atenció la seva joventut, dos nois d’uns vint anys que entre un refregar de teixits vesteixen, seriosos i concentrats com si fossin toreros, les seves granotes verdes, cingles, tubs i cables per manejar una vegada més els seus caces de quarta generació, l’avantguarda de la defensa aèria, màquines sorprenentment veloces i àgils que li surten al contribuent a una mitjana de 70 milions per aeronau.

Ha arribat al vestidor el capità Adrián de Benito, el cap de l’equip. Avui toca anar a un polígon d’entrenament al cel, situat a la província de Conca. En un matí de sol manxec absolut, després de dissipar-se els núvols de l’alba, sobre terres brunes i muntanyes fosques, simularan un combat «dos contra un de visual».

Se suposa que aquest tipus de batalla aèria és avui la menys probable, ja que la tecnologia ha canviat el baró roig pel càlcul informàtic. «En un combat aeri és normal que no vegis l’oponent. Si l’arribes a veure... malament: alguna cosa ha fallat», diu Ambrosini.

Amb caces de quarta generació no són freqüents les baralles dogfight. El símil el van posar els aviadors recordant dos gossos que donessin voltes perseguint-se les cues. Amb els sensors, radars i PODs de punteria làser, en la distòpica guerra aèria d’avui, com en la naval, els enemics es localitzen, apunten i disparen a 100 quilòmetres de distància.

Notícies relacionades

Illa normalitza la relació amb l’Estat pendent de Rodalies i el finançament

Illa, governant malgrat tot

Per la pista de Los Llanos van els pilots als refugis de formigó amb forma corbada on dormen els Eurofighter. Carreguen a l’espatlla la bossa de vol, el casc, una mascareta que els donarà oxigen a pressió quan els en falti, una farmaciola... Abans s’han col·locat armilles i mandils inflables, que els mantindran a la superfície a l’aigua o bombaran sang al cap si la força G els parés la circulació.

Han repassat el pla de vol i han anat en silenci a un taulell a firmar-lo, component amb l’escena una metàfora espanyola: són d’una fornada recent de pilots, de les que cuina a la vora del Mar Menor l’Acadèmia General de l’Aire, l’AGA de San Javier.