Vacances a la platja

‘Les vacances del Sr. Hulot’ (Jacques Tati, 1953).

Presentació en societat de Monsieur Hulot, el divertit personatge que va ser per al director i comediant Jacques Tati el mateix que Charlot per a Charles Chaplin. Despistat, educat, ridícul, entremetedor a desgrat seu, immadur als seus gairebé 50 anys i procliu als desastres, Hulot, amb el seu barret, gavardina i pipa característics –¡fins i tot a l’estiu!–, és el catalitzador i fil conductor d’un relat coral sobre els personatges més diversos que estiuegen en un balneari de la costa atlàntica francesa. Fidels a les seves rutines, els estiuejants es queden en fora de joc davant les tribulacions d’Hulot amb els nens o jugant a tennis. (A Tivify).

‘No feu onades’ (Alexander Mackendrick, 1967).

Mestre de l’humor britànic (El quintet de la mort) i autor d’una perversa cinta d’aventures (Vent a les veles), Mackendrick va acabar la seva carrera a Hollywood. I ho va fer posant a en evidència les tradicionals comèdies d’ambient de platja i surfista a l’assolellada Califòrnia que s’estilaven llavors en el cine de sèrie B. És una sàtira sobre el múscul masculí, la infidelitat matrimonial i el culte a la bellesa amb una formidable cançó de The Byrds (Don’t Make Waves), platges de Malibu, un seductor eixerit encarnat per Tony Curtis i dos models oposats de sexualitat femenina: Sharon Tate i Claudia Cardinale. (No disponible en streaming).

‘Tauró’ (Steven Spielberg, 1975).

El film fundacional del cine de taurons assassins no només va crear les pautes de com filmar un tauró pujant cap a la superfície, àvid de preses humanes (banyistes, pescadors amb barca o gent en barques inflables), partitura persistent de John Williams inclosa, sinó que va obrir la veda cinematogràfica a un terror que llavors no era tan real, ja que els estudis dictaven que, en general, els taurons no eren agressius amb els humans. A Spielberg li va agradar parlar de com es poden emmascarar les morts a causa del tauró per preservar un rendible període turístic a les platges. (A Movistar Plus+ i Filmin).

‘Pauline a la platja’ (Éric Rohmer, 1983).

La tercera entrega dels Contes i proverbis de Rohmer és una lúcida reflexió sobre els amors estivals a la platja, no sempre passatgers, que té com protagonistes l’adolescent que dona títol a la pel·lícula (Amanda Langlet) i la seva millor amiga, Marion (Arielle Dombasle). Un antic amic d’aquesta intenta intimar amb ella (Pascal Gregory), tot i que Marion prefereix un tipus una mica més canalla (Feodor Atkine), mentre la ingènua Pauline experimenta el seu primer desig amorós. Tot banyat per la llum estival i marina de la fotografia de Néstor Almendros. Mar i Alicia Álvarez van batejar el seu grup de pop indie com a Pauline en la Playa (A Filmin i acontra+).

Notícies relacionades

En el Berlín "ferit i obert en canal" de Sánchez-Garnica

Mia Carol Bruguera i l’alta costura capil·lar

‘La platja’ (Danny Boyle, 2000).

El director de Trainspotting va adaptar una novel·la d’Alex Garland (Civil war i guionista per a Boyle de 28 dies després i 28 anys després) amb Leonardo DiCaprio de protagonista. Trio d’altura, amb música d’Angelo Badalamenti, per a un film on la platja és un espai menys lúdic que de costum. DiCaprio és un motxiller que, després de topar amb un anglès cuit pel sol i les drogues i una parella francesa, s’embarca en buscar una illa suposadament paradisíaca a Tailàndia. Aparent crítica contra la mercantilització, el capitalisme i el turisme burgès. (A Disney+ i Apple TV).