La llegenda de Chet Baker

¿Funciona l'heroïna com a font d'inspiració a l'hora de crear música? Considerant el rol essencial que aquesta droga ha jugat en les carreres i les vides -i les morts- de molts artistes, és legítim preguntar-ho. «Els que es dediquen a l'art estan en guerra permanent amb les seves ansietats», opina Ethan Hawke, que a Born to be blue, en la pell del trompetista de jazz Chet Baker, ofereix un dels millors treballs de la seva carrera. «No crec que l'heroïna ajudés Baker a tocar. Però crec que ell estava convençut que sí que ho feia».Era qüestió de temps que es filmés una pel·lícula com Born to be blue, dirigida per Robert Budreau i estrenada fa poc al Festival de Toronto. La vida del músic sempre va estar vinculada al cinema. La seva impactant bellesa de joventut -li deien «el James Dean del jazz»- li va proporcionar diversos treballs com a actor als anys 50; i al final de la seva vida, totalment consumit per les drogues, va protagonitzar per a Bruce Webber el magistral documental Let's get lost (1988).

Notícies relacionades

Un desenllaç sense sang

Com envellir i brillar més enllà de les modes

Així mateix, el productor Dino De Laurentiis va intentar convèncer-lo el 1960 perquè protagonitzés el seu propi biopic i, de fet, Born to be blue sembla adoptar la forma d'aquella pel·lícula que no es va arribar a fer mai. «No és un retrat de Chet Baker sinó sobre la seva llegenda», aclareix Hawke. «Hem treballat amb ella tractant d'extreure'n alguna cosa genuïna». Considerant l'obsessió de Hollywood per convertir les biografies musicals en estereotipades narracions d'ascens i caiguda, l'enfocament adoptat és una alenada d'aire fresc. «Hem reimaginat un moment clau de la seva vida, la segona meitat dels 60, en què semblava destinat a llançar per la borda la seva carrera». 

L'actor comparteix diverses similituds facials amb Baker -les galtes enfonsades, la mirada plena de melancolia-, i no solament converteix la seva interpretació en un equilibri perfecte de candidesa, arrogància i turment sinó que resulta totalment convincent tant emulant l'estil del jazzman a la trompeta com interpretant alguns dels seus grans èxits com a cantant, particularment My funny Valentine. «Resulta molt atractiu donar vida a algú amb tant de talent i alhora amb tant de dolor, i que rep tanta atenció però a la vegada se sent tan sol». Mentre li donava vida, afegeix Hawke, no va poder evitar pensar en el seu bon amic l'actor Philip Seymour Hoffman, mort l'any passat de sobredosi. «Tant Chet com Philip van pagar un preu molt alt per la seva creativitat. ¿Va valdre la pena? No sé què respondre. Però el món seria molt pitjor sense el seu art».