Els nous i vells personatges d''El que no et mata et fa més fort'

L'escriptor suec David Lagercrantz ha donat vida a nous personatges en ‘El que no et mata et fa més fort’, la continuació de la trilogia ‘Millennium’ després de la mort del seu creador, Stieg Larsson, que arriba aquest dijous a les llibreries de 40 països. En català ho farà de la mà de l'editorial Columna i en castellà, de Destino (amb un tiratge inicial de 250.000 exemplars). Els següents extractes de la novel·la, que EL PERIÓDICO publica en exclusiva, presenten en un avanç als lectors alguns dels antics personatges, liderats per la ja icònica ‘hacker’ Lisbeth Salander i el periodista Mikael Blomkvist, així com al nou repartiment que protagonitzarà una intriga que gira entorn de la intel·igència artificial i el tràfic il·egal d'informació confidencial.

Les cares ja conegudes

A més de Mikael Blomkvist i Lisbeth Salander, el lector tornarà a trobar Erika Berger, el detectiu Jan Bublanski, ara ascendit, i la seva companya Sonja Modgi, el polica Hans Faste, el fiscal Richard Ekström, l'antic mentor de Lisbeth, Holger Palmgren, i el 'hacker' Plaga, entre d'altres.

Lisbeth Salander

"La Lisbeth Salander pràcticament no havia dormit en una setmana i probablement tampoc no havia begut ni menjat gaire, i ara el cap li feia un mal terrible i els ulls li coïen, les mans no li paraven de tremolar i sentia un impuls fort de llançar a terra tot l’equip. Però en algun racó ben endins també se sentia bé, malgrat que ni de bon tros pel motiu que en Pesta o cap altre de Hacker Republic es pensaven. Estava contenta perquè havia aconseguit nova informació sobre l’organització criminal que estava rastrejant i perquè havia pogut demostrar una connexió que abans només havia intuït. Però allò s’ho va quedar per a ella, i la sorprenia que els altres s’haguessin pensat que havia atacat el sistema només per diversió.

No era cap adolescent amb les hormones al màxim, cap ximpleta buscant emocions fortes que es volgués vantar de les seves habilitats. Si es llançava a una aventura tan arriscada com aquella, volia aconseguir alguna cosa extremament concreta, encara que era cert que en el passat per a ella la pirateria informàtica havia estat més que una simple eina. Durant els moments més difícils de la seva infantesa, havia representat la seva forma d’evasió i l’havia ajudat a fer que la vida fos una mica menys claustrofòbica. Amb l’ajuda dels ordinadors podia esbotzar els murs i les tanques que li barraven el pas i experimentar moments de llibertat. I de ben segur que ara també hi havia una part d’això.

Però principalment havia sortit a caçar, i ho havia estat fent d’ençà d’aquell matí que s’havia llevat en despuntar el dia havent somiat en un puny que rítmicament i sense parar colpejava el matalàs de Lundagatan. I ningú podia dir que la cacera fos fàcil. Els adversaris s’amagaven darrere de cortines de boira i potser també era per això que darrerament la Lisbeth Salander havia estat especialment difícil. Era com si tota ella emetés una foscor nova.

Mikael Blomkvist

"En Mikael Blomkvist només havia dormit un parell d’hores, i el motiu era simplement que havia estat llegint una novel·la de l’Elizabeth George. Evidentment, no havia estat una decisió gaire intel·ligent. Aquell matí, el guru del periodisme Ove Levin, de Serner Media, els exposaria el programa de futur per a Millennium, i hauria estat bé que en Mikael hagués estat prou descansat i preparat per a la batalla. 

Però no tenia gens de ganes de ser raonable. Se sentia empipat, es va llevar a contracor i es va fer un caputxino inusualment ben carregat amb la Jura Impressa X7, un aparell que li havia arribat a casa amb missatger acompanyat d’una nota («Com que dius que no la sé fer servir...»), però que ara era en aquella cuina com un monument en record de temps millors. No mantenia cap contacte amb la persona que l’hi havia enviat, i tampoc no sentia que la feina que feia fos gaire estimulant. 

El cap de setmana anterior fins i tot havia estat sospesant si no hauria de buscar alguna altra feina, i allò era una idea molt dràstica per a un home com en Mikael Blomkvist. Millennium havia estat la seva vida i la seva passió, i bona part del millor —i també del més dramàtic— que havia viscut havia passat en relació amb la revista. Però res no dura per sempre, ni tan sols l’amor per Millennium. A més, no corrien bons temps per ser propietari d’una publicació que es dedicava al periodisme d’investigació.

Totes les publicacions serioses i amb grans ambicions s’estaven dessagnant, i en Mikael Blomkvist no es podia estar d’acaronar la idea que la seva visió de Millennium potser era bonica i verdadera des d’un punt de vista més o menys general, però això per si sol no faria que la revista sobrevisqués. Va entrar a la sala d’estar, va fer un glopet de cafè i va alçar la mirada per damunt de la badia de Riddarfjärden. Allà a fora la tempesta era de proporcions gairebé èpiques.

[...]

No era un perdedor que esperés el moment per tornar-s’hi i, a diferència de moltes de les velles mòmies del gremi de la comunicació, no tenia una imatge sobredimensionada de si mateix que li calgués anar alimentant i reafirmant contínuament. D’altra banda, havien estat uns anys força tempestuosos, i feia poc més d’un mes que el periodista d’economia William Borg havia publicat un article a la revista Business Life, del grup de comunicació Serner, amb el títol 'El temps d’en Mikael Blomkvist ha passat'".

Pesta

"En Pesta vivia a Högklintavägen, a Sundbyberg, un barri amb una manca extrema de glamur i un munt de cases tristes i descolorides de quatre plantes. I de l’apartament realment no hi havia res de positiu a co­mentar. No només feia una fortor agra i de resclosit, sinó que sobre l’escriptori hi havia una pila de deixalles de tota mena: restes de McDonald’s i llaunes de Coca- Cola, boles de papers amb apunts vells, molles de gale­tes, tasses de cafè brutes i bosses de llaminadures bui­des.

A més, en Pesta era un noi que no es dutxava ni es canviava de roba perquè sí. Ras i curt, vivia davant de l’ordinador, i fins i tot durant períodes amb menys fei­na feia una fila terrible: amb sobrepès, fofo i descuidat, tot i un intent de deixar-se una perilla estilitzada. Però feia temps que aquella barbeta s’havia convertit en un matoll informe. En Pesta era gros com un gegant, ca­minava una mica guerxo i quan es movia esbufegava. Però el noi tenia altres virtuts.

Davant de l’ordinador era un virtuós, un hacker que volava pel ciberespai sense limitacions. Era tan lleuger i àgil a la xarxa com pesat i graponer en el món més palpable".

Jan Bublanski

"En Jan Bublanski havia esperat poder gaudir d’un dia lliure i tenir una llarga conversa amb el rabí Goldman, de la congregació de Södermalm, sobre certes qüestions que l’havien turmentat darrerament a propòsit de l’existència de Déu. 

No era exactament que s’estigués tornant ateu. Però el mateix concepte de Déu cada vegada se li feia més conflictiu. Per això en volia parlar, i també del sentiment de ser insignificant que l’havia assaltat últimament, i potser també dels somnis de presentar la dimissió i canviar de vida. 

En Jan Bublanski no dubtava a considerar-se un bon investigador. El seu percentatge d’assassinats resolts era, sens dubte, espectacular, i de tant en tant la feina encara l’estimulava. Però no estava tan segur de voler continuar investigant aquella mena de casos. Potser havia de tornar a la universitat mentre encara hi fos a temps. Somiava a impartir classes i ajudar els joves a créixer i a creure en si mateixos, potser perquè ell sovint se sumia en el dubte més profund sobre les seves capacitats. Però no sabia a quina matèria es dedicaria. En Jan Bublanski mai no s’havia centrat en cap camp concret, excepte el que la loteria de la vida li havia atorgat: les morts sobtades i tràgiques i les perversions mòrbides humanes. I de totes totes allò no era una cosa que volgués ensenyar".

Holger Palmgren

"En Holger Palmgren era un advocat retirat que havia estat el tutor legal de la Lisbeth durant molts anys, des que la nena va fer els dotze i la van ingressar a la clínica psiquiàtrica de Sankt Stefan, a Uppsala. En Holger era, avui en dia, un home vell i deteriorat, i havia patit un parell o tres d’infarts cerebrals. Des de feia un temps es desplaçava amb caminador, i de vegades ni tan sols això l’ajudava a moure’s.

La meitat esquerra de la cara li penjava flàccida, i pràcticament no podia moure la mà del mateix costat. Però tenia el cap clar i una memòria brillant, si es tractava de coses que havien passat feia molt de temps, i especialment si tenien a veure amb la Lisbeth Salander. Ningú coneixia la Lisbeth com ell".

Els nous personatges

Entre els nous personatges destaquen Ed the Ned, cap de seguretat de l'Agència de Seguretat Nacional dels EUA (NSA), Frans Balder, professor suec de ciència informàtica que ha tornat a casa des de Silicon Valley, i Gabriella Grane, una jove de classe alta que treballa al servei de seguretat suec.

Ove Levin

"Els representants de Serner —sobretot el responsable de publicacions, l’Ove Levin— havien assegurat que el grup necessitava un producte de prestigi en la seva oferta i que «tothom» al consell d’administració admirava Millennium, i només desitjaven que la revista continués com sempre. «No hem vingut aquí a guanyar diners!», com va dir en Levin. «Volem fer alguna cosa important!». I de seguida es va assegurar que la publicació rebés una aportació considerable de la caixa general.

Al principi, Serner tampoc no es va ficar amb la línia editorial. Tot seguia com sempre, però amb una mica més de pressupost, i a la redacció es va escampar una nova sensació d’esperança que fins i tot va tocar en Mikael Blomkvist, que va sentir que per un cop podia dedicar el seu temps a la feina de periodista en comptes de patir per arribar a final de mes. Però més o menys al mateix temps que havia començat aquella cacera contra ell —i en Mikael mai no deixaria de sospitar que el grup havia aprofitat l’avinentesa—, es va canviar el to i van arribar les primeres pressions.

Frans Balder

"En Frans Balder sempre s’havia considerat un pare desastrós. Tot i que el seu fill August ja tenia vuit anys, no havia intentat mai ni tan sols desenvolupar el rol de progenitor, i tampoc ara no es podia dir que se sentís gaire còmode en aquell paper. Però era la seva obligació, així és com ho veia. A casa de la seva exdona i d’en Lasse Westman, la seva refotuda parella, el nen no ho estava passant gens bé. Així doncs, en Frans Balder havia deixat la feina a Silicon Valley i havia tornat a casa. Ara era a l’aeroport d’Arlanda, gairebé en estat de xoc, esperant un taxi al carrer. Feia un temps de mil dimonis. La pluja i la tempesta li fuetejaven la cara i per enèsima vegada es preguntava si estava fent el correcte. Ell, entre tots els sonats egocèntrics del planeta, es convertiria en pare a jornada completa. Quina bogeria! Posats a fer, podia començar a treballar al zoo".

August Balder

"L’August era autista. Probablement també patia un trastorn cognitiu sever, encara que no havien rebut cap diagnòstic en aquest sentit i si es contemplava el nen des de lluny es podia pensar tot el contrari. Amb la seva cara de refinada concentració, el marrec desprenia una aura de reialesa, o com a mínim un aire de no preocupar-lo gens ni mica el món que l’envoltava. Però de més a prop se li veia un vel fi en la mirada, i el nen encara no havia pronunciat la seva primera paraula.

Amb això, l’August havia tirat per terra tots els pronòstics que havien fet els metges quan tenia dos anys".

Hanna Balder

"La Hanna Balder era a la cuina de casa seva a Torsgatan fumant un Camel sense filtre. Portava posat el barnús blau i les sabatilles grises desgastades, i malgrat que tenia els cabells espessos i bonics i encara era una dona molt atractiva, feia una fila terrible. Tenia el llavi inflat i la capa gruixuda de maquillatge al voltant de l’ull no només tenia un propòsit estètic. Havia rebut una pallissa, un altre cop. 

La Hanna Balder en rebia sovint, de pallisses. Per descomptat, seria una mentida afirmar que hi estava avesada. Ningú no s’acostuma a aquesta mena de mal¬tractament. Però formava part del seu dia a dia, i amb prou feines recordava la persona alegre que havia estat en el passat. La por s’havia convertit en una part evi¬dent de la seva personalitat i des de feia temps es fuma¬va seixanta cigarrets al dia i prenia tranquil·litzants".

Edwin Needham o Ed The Ned

"L’Edwin Needham, o Ed the Ned, com de vegades l’anomenaven, no era el tècnic de seguretat més ben pagat dels Estats Units, però potser era el millor i el que se sentia més orgullós. 

La infantesa de l’Ed semblava predestinar-lo a una vida de problemes, i durant l’adolescència va formar part d’una banda que es feien anomenar The Fuckers, unes bones peces a Dorchester que es dedicaven a les baralles entre bandes, els assalts i els robatoris de botigues de queviures. 

L’Ed va adquirir aviat un aire de brutalitat i rudesa, i el fet que no rigués mai i li faltessin dues dents a la mandíbula superior no afavoria gens la seva aparença. Era corpulent, alt i no tenia por de res, i a la cara hi tenia abundants rastres d’antigues baralles, ja fossin de les pallisses del pare o les seqüeles de les escaramusses entre bandes. La majoria de professors de l’escola li tenien por. Tots estaven convençuts que acabaria a la presó o amb un forat de bala al crani. Però també hi va haver adults que van començar a apostar per ell, probablement perquè van descobrir que darrere d’aquells ulls d’un blau incandescent no només hi havia lloc per a l’agressivitat i la violència.

Un professor de física amb un nom d’aires tan suecs com Larson es va adonar del talent que mostrava l’Ed per a les màquines, i després d’una investigació —en què s’hi van barrejar els serveis socials— se li va concedir una beca i se li va brindar la possibilitat de traslladar-se a una escola amb alumnes més motivats.

L’Ed va començar a brillar en els estudis, i va rebre noves beques i reconeixements, i al final, cosa que va ser un petit miracle tenint en compte les cartes de què disposava al principi, va emprendre la carrera d’Enginyeria Elèctrica i Ciències de la Computació, al MIT de Massachusetts. La seva tesi doctoral va tractar sobre unes amenaces al voltant dels nous sistemes d’encriptació asimètrics, com l’RSA, i va continuar ocupant càrrecs importants a Microsoft i Cisco, abans que l’Agència de Seguretat Nacional, l’NSA, el reclutés a Fort Meade, a l’estat de Maryland".

Gabriella Grane

"Ningú no entenia com la Gabriella Grane havia anat a parar a la Säpo, sobretot ella mateixa. Havia estat d’aquella mena de noies a qui tothom augura un futur brillant. I que ara ja hagués fet els trenta-tres i ni fos famosa ni gaudís d’una gran fortuna, que ni tan sols estigués casada ni res de res, preocupava les seves velles amigues de Djursholm. 

-Què t’ha passat, Gabriella? Seràs policia tota la vida? 

La majoria de vegades no es veia amb cor de contraatacar, ni tan sols d’apuntar que no era agent de policia, sinó que l’havien escollit com a analista i que avui dia redactava uns documents de molt més pes que els que mai havia escrit al Ministeri d’Afers Exteriors o els estius com a periodista a l’Svenska Dagbladet. A més, tampoc no podia parlar de bona part de la seva feina. Era millor no dir res i no fer cas de tots els tòpics suats; limitar-se a acceptar que una feina a la policia de seguretat es veia com un mal negoci —tant per a les seves amigues de classe alta com, encara més, per descomptat, per als seus coneguts d’aires més intel·lectuals".

Andrei Zander

"L’Andrei Zander tenia vint-i-sis anys i era el treballador més jove de la redacció. Havia fet les pràctiques a la revista i s’hi havia quedat, de vegades —com ara— de becari i de vegades de freelance.

A més, era un jugador d’equip esplèndid, i allò era bo per a la revista, però no tenia per què ser-ho per a ell. No en aquell gremi tan egoista. El noi no tenia prou vanitat, tot i que no n’hi faltaven motius. Semblava un jove Antonio Banderas i comprenia les coses amb més rapidesa que la majoria. Però no estava disposat a fer qualsevol cosa per obrir-se pas. Volia fer bon periodisme i estava enamorat de Millennium".

Notícies relacionades

'Millennium' el retorn

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Alona Casales

"Era l’Alona Casales, de l’NSA de Maryland, qui els havia trucat La darrera vegada que s’havien vist en una conferència a Washington D.C., l’Alona s’havia mostrat com una ponent carismàtica i segura de si mateixa en el que ella, amb un eufemisme benèvol, anomenava rastreig de senyals actiu —o sigui hacking—, i en acabat havien estat prenent unes copes gairebé contra la seva voluntat, la Gabriella s’hi havia vist empesa. L’Alona fumava purets i tenia una veu greu i sensual. Li agradava deixar anar acudits breus contundents, sovint de caràcter sexual. Tenia quaranta-vuit anys i era una dona corpulenta i franca, amb un pit generós i dos ulls petits intel·ligents que podien fer sentir insegur a qualsevol. Feia la impressió que era capaç de travessar el seu interlocutor amb la mirada, i ningú podia dir que patís cap mena de por de l’autoritat. Escridassava fos qui fos qui tingués al davant —encara que es tractés del ministre de Justícia, que havia vingut de visita".