Venècia, l'escenari més cinèfil

Hi ha moltes ciutats que són un gran escenari de cine. Nova York, als Estats Units, se n'emporta la palma, però Europa n'ofereix unes quantes, amb Londres, París i Roma gairebé sempre al capdavant d'una llista on no hi falta tampoc Barcelona.

Però Venècia és única, potser perquè ha canviat molt poc al llarg dels segles. L'absència de trànsit rodat, el laberint de canals, carrers i places, separades en petites illes unides per centenars de ponts, les seves cases, palaus i esglésies són un plató natural que el cine i la televisió han sabut aprofitar hàbilment per rodar tota mena de produccions, tal com mostra el llibre de viatges Venecia de cine. Es tracta de la primera guia en castellà sobre el tema, escrita pel periodista d'EL PERIÓDICO Txerra Cirbián. Publicat només en format digital per l'editorial Ecos (Ecosediciones.com), el llibre ordena les pel·lícules en forma cronològica, amb fitxes, recorreguts, anècdotes i enllaços a tràilers i vídeos dels films.

Per als milions de persones que la visiten, Venècia representa un destí mític: el carnaval, les romàntiques llunes de mel, els canals, la seva arquitectura immutable, el teatre de la Fenice, els innombrables museus i la famosa Biennal d'Art, de la qual sorgiria la Mostra Internazionale d'Arte Cinematografica de Venezia, que se celebra a finals d'agost des del 1932.

Des d'un punt de vista estrictament històric, la primera filmació real de què es té notícia data del 1896, quan Alexandre Promio va rodar una primitiva pel·lícula del Gran Canal a bord d'una góndola. Recordar com era la capital veneciana abans de la segona guerra mundial no és fàcil, però a internet es pot trobar un preciós documental, titulat Venezia minore, rodat per Francesco Pasinetti el 1940.

La majoria de pel·lícules que es coneixen sobre la ciutat italiana són posteriors a la gran guerra, quan es comencen a rodar històries de tota mena, sobretot històriques, d'espionatge i policíaques. Després van arribar algunes comèdies i drames romàntics, i molt més tard, els anys 70, el terror.

Un centenar de films

La llista de films parcialment rodats a Venècia s'acosta al centenar, però són molts menys els que han aprofitat els seus escenaris naturals (entre ells el poc conegut La redempció dels peixos, del català Jordi Torrent). De tots, només una vintena estan rodats íntegrament a la ciutat dels canals.

Al llibre se'n recullen 36, i s'ha optat per començar amb El ladrón de Venecia, protagonitzat per María Montez el 1950. Va ser el primer llarg que va saber desvelar tota la bellesa de l'interior del Palau Ducal. Era en blanc i negre, com el film d'espionatge anglès Intriga en Venecia, del 1952. Dos anys més tard, el 1954, Lucino Visconti va retratar els foscos carrerons de la ciutat en la seva melodramàtica Senso, on Alida Valli anava a la plaça del Ghetto a buscar el seu amant, l'oficial austríac que encarnava Farley Granger.

I això passava 17 anys abans de consagrar-se amb el seu magistral Muerte en Venecia, el 1971. Des d'aleshores, la música de Mahler sembla definitivament vinculada a una ciutat fosca i decadent, alhora que va posar de moda la platja del Lido.

El salt de Venècia a la gran pantalla es va produir fa 60 anys gràcies a Hollywood. Poc abans d'embarcar-se en les superproduccions que el farien famós, com El pont del riu Kwai,  Lawrence d'Aràbia i Doctor Zhivago, David Lean, un enamorat de Venècia, hi va rodar Bogeries d'estiu, que va convertir la ciutat en un imant romàntic. Era l'adaptació d'una exitosa obra teatral i va comptar amb Katharine Hepburn com a protagonista. ¿Qui no recorda la seva capbussada al canal del Campo San Barnaba, mentre retrocedia per fer una fotografia?

El canal va ser usat puntualment a The italian job, i la mateixa plaça, per Steven Spielberg a Indiana Jones i l'última croada, quan Harrison Ford i Alison Doody aconsegueixen escapar de la Biblioteca a través d'una claveguera.

El famós James Bond l'ha visitat un parell de vegades: Roger Moore es va passejar en aerolliscador per la plaça de Sant Marc, a Moonraker, i Daniel Craig va entrar en veler pel transitat Gran Canal per després carregar-se un palauet pròxim al Pont de Rialto a Casino Royal.

Rialto va ser escollit per Woody Allen per lligar amb Julia Roberts a Tothom diu 'I love you', i el seu mercat, el lloc on Johnny Depp arribava fugint dels mafiosos russos de The tourist, saltant des d'una terrasseta sobre els tendals d'una parada de fruites i verdures.

Com que la ciutat no ha canviat en segles, les pel·lícules d'època són les que més bé s'aprofiten dels seus escenaris naturals, amb un munt d'adaptacions d'El mercader de Venècia, basades en la famosa obra de William Shakespeare, i un altre munt de films sobre la vida i aventures galants del llegendari seductor Giacomo Casanova, nascut a la capital veneciana.

Notícies relacionades

Viatge de malson a l’inframon

Homenatges de la música i el teatre

El 1981, la sèrie anglesa Retorno a Brideshead va ocupar el palau Contarini Polignac, al costat del pont de l'Acadèmia, plató que repetiria la pel·lícula homònima del 2008. Fa només dos anys, el 2013, One chance, basada en la vida del tenor Paul Potts, triomfador del Got talent britànic, es va filmar al Conservatori de música Benedetto Marcello, al costat del Campo San Stefano.

Tots ells són escenaris reals de les 36 pel·lícules comentades en aquesta guia cinèfila, primera en castellà sobre el tema, que ve a sumar-se a cinc estudis en italià, publicats del 2002 al 2013 per diversos autors. A més, els visitants de la ciutat poden fer un breu Cinetour a Venècia, que des del 2014 organitza Venetoinside.com i està a càrrec de la jove historiadora i guia veneciana Francesca Ranieri.