Chirbes, l'autor incòmode

La mort de Rafael Chirbes (Tavernes de la Valldigna, 1949), un dels grans autors de les lletres espanyoles, ha sigut un cop inesperat, fins i tot per als seus amics. Encara que l'escriptor valencià arrossegava una mala salut de ferro que ell mateix, molt en el seu estil, solia prendre's sempre de broma, un càncer de pulmó fulminant, que li va ser detectat dilluns passat, ha acabat amb ell inopinadament als 66 anys. Tot just dues o tres persones del seu cercle més íntim coneixien prèviament la malaltia i la notícia ha causat un profund dolor per injusta. El seu funeral s'oficiarà avui al tanatori de Dénia, Alacant, on serà incinerat.

Chirbes se'n va en ple moment àlgi de la seva millor producció, quan el seu reconeixement molt tardà, llaurat lentament a través dels anys, i tan sols sostingut per un petit cercle de fidels lectors, s'havia fet més ampli només a partir de les seves dues últimes novel·les, Crematorio, publicada el 2007, desoladora dissecció de l'especulació immobiliària, popularitzada per al gran públic gràcies a la sèrie de televisió, i l'última, En la orilla, que va ser honrada amb el Nacional de narrativa. Els dos treballs queden per a la història com el reflex literari més veraç per prendre-li el pols moral a aquests últims anys de corrupció política i misèries socials a Espanya. Perquè ell era un autor realista i molt compromès amb el seu temps i la seva literatura, aspra i sense concessions. I encara que la seva mirada era molt dura a ell li agradava dir que no, que en ell no hi havia cap acarnissament. «Senzillament, la vida és així», deia com a verdader pessimista que era. Ell es limitava a aixecar acta.

Menyspreava les capelletes i els autors cortesans que, segons ell, havien posat la literatura espanyola al servei del poder, fos aquest del color que fos. Ell es comportava com un ermità bromista i descregut, armat d'un sentit comú i una desarmant absència d'ego. Vivia sol amb els seus gossos al poblet de Beniarbeig, a Alacant, i la seva vida quotidiana era amb la gent del poble, amb aquells que possiblement no l'havien llegit mai. «Malament li anirà a un escriptor que no escrigui sol. L'única manera de mantenir una mirada personal és estar una mica al marge, perquè si no et contaminen els mateixos temes i preocupacions i acabes tenint els mateixos tics que el grup. A mi la soledat em resulta còmoda perquè em permet fer el que em dóna la gana», va declarar a aquest diari.

BILINGÜE / La soledat de l'escriptor, que sempre era molt reticent a parlar de la seva intimitat, és una cosa que es va gestar a la seva vida des de la infància. Quan als quatre anys va perdre el seu pare, ferroviari de professió, i ell va ser educat intern lluny de la seva família en diversos col·legis destinats als orfes. La seva educació va ser en castellà, fet que va marcar la seva literatura, però la seva llengua materna va ser el català. «Quan vaig començar a escriure ho feia en castellà, però se'm creuaven moltes frases en valencià», recordava. Va estudiar Història a Madrid i va tenir una joventut molt itinerant al Marroc (on va ser professor d'espanyol), París, Barcelona, la Corunya i Extremadura. Durant anys es va guanyar la vida com a periodista gastronòmic i de viatges, una passió que a poc a poc el va anar abandonant.

Escriptor de producció lenta, va començar a publicar a punt de fer els 40 anys i de la mà d'Anagrama, un segell que el va descobrir i en què ha estat des de la seva primera novel·la, Mimoun. Fidel lector de Marx

-«llegir-lo et permet entendre que no tens una ànima particular sinó una del teu temps. Ets com ets perquè penses i desitges en el teu temps»-, vell comunista que va provar la presó, de l'única cosa que li agradava presumir és de la seva capacitat per analitzar la realitat a contracorrent de les versions oficials. Per això la seva va ser en els anys 90 una veu incòmoda de la qual només es va poder veure el seu ple sentit quan la crisi va posar a tothom en el seu lloc. «Abans d'això ningú parlava de l'acumulació de capital, de la sobreexplotació. És com quan els hospitals posen un biombo davant del malalt», va dir.

Notícies relacionades

Disney a Hawaii

Privilegiats impunes

Carregat de timidesa, amb la seva veu ronca adobada per una important quantitat de cigarrets -tantes vegades va voler deixar de fu-mar-, no se sentia còmode quan havia de sortir a la palestra i especialment fer entrevistes. Però quan ho feia es mostrava amb el cor a la mà, sense importar-li quines enemistats li suposaria allò que estava dient. Va ser molt crític amb les corrupcions del PP a la seva comunitat, que li produïen una sensació «asfixiant, en un país que fa pudor de franquisme», però no va ser menys benevolent amb el PSOE, ja que «l'especulació a la costa valenciana va començar sota el seu mandat».

RIGOR LITERARI / No és estrany que l'origen dels seus treballs, així ho va explicar en l'última entrevista que va oferir a aquest diari, procedeixi d'un neguit, de diversos temptejos sense un pla previ, amb la intenció d'aprendre del món. És cert que la seva literatura està marcada per una clara intenció política, compromesa en el terreny social, però Rafael Chirbes sabia prou bé que una novel·la no és un assaig d'història o un tractat d'economia. «Una novel·la pot definir en una sola frase el que un tractat necessita tot un llibre. Mentre un pensi que pot seguir treballant amb aquest rigor literari, escriure té sentit».