Electric Nana, pura vida

Mónica , més coneguda pel seu nom artístic, Electric Nana, ha irromput amb força en la música amb el seu primer disc en solitari: To life! Aquest estiu el passeja pel país amb la gira Hot mix dels 40 Principales, amb altres artistes. Avui recala a Tossa de Mar.

La cantant i compositora madrilenya barreja sense manies folk, pop i electrònica. «Won't stop i Forever hold me són les cançons més antigues del disc. Deuen tenir dos anys o així; les vaig crear en una època de cançons més tristes i em van sortir aquestes dues que parlen de la necessitat de sortir d'un bucle autodepressiu», diu. Les va fer per necessitat, per a autoafirmar-se i la bona ona va canviar la seva vida. Mai es va imaginar l'èxit que tindrien. «Reia molt component-ho i com que pensava que ningú ho escoltaria, vaig fer el que em va donar la gana», explica.

Autodidacta

És bilingüe, però canta sempre en anglès, i, abans de dedicar-se a la música, que va aprendre de manera autodidacta, va estudiar Comunicació. «De petita anava cantant sempre i estava obsessionada amb els musicals: veia Sonrisas y lágrimas totes les setmanes», recorda. El seu pare li va ensenyar quatre acords a la guitarra. A partir d'aquí va avançar sola. «Com que tinc tan mala memòria, vaig començar a compondre. Al ser incapaç de recordar com eren les cançons que m'agradaven, me les vaig inventar». Conèixer Carlos Jean, dj i productor amb qui ha col·laborat al disc Combustión, entre altres, va suposar un punt d'inflexió en la seva vida. Llavors feia un doctorat i somiava ser professora universitària a Berlín, però va decidir canviar de rumb, i va recórrer a My Major Coper aconseguir el finançament necessari per al seu disc de debut.

Notícies relacionades

La Terrrazza compleix 30 anys a l’aire lliure

El debat sobre els límits del ‘true crime’ també va atropellar Carrère

La majoria de les seves cançons són molt rítmiques i transmeten una joie de vivre increïble. «Quan vaig compondre el disc estava pletòrica perquè pensava que seria el meu primer i últim pas en la música, sincerament». I, convençuda que no tindria més sort, va voler fer un disc que aixequés l'ànim o, com ella diu, «un disc bonic que faci feliç la gent, que faci ballar i picar de mans». No volia cançons tristes. «Ja hi ha molta gent que canta sobre com és de terrible la vida. Jo volia cantar com és de genial, sobre els petits moments, sobre sortir amb els amics i enamorar-te bojament d'un desconegut per després anar-te'n a casa i no tornar-lo a veure mai més, però està bé així, t'ho has passat guai. ¿Per què hi ha d'haver continuïtat en les coses?», es pregunta aquesta noia madrilenya que té per heroi Groucho Marx. «Gent com ell em recorda que convé no prendre's mai massa seriosament un mateix». Ella intenta seguir aquest credo. «M'agradaria que tots els meus discos servissin per fer esclatar unes rialles, però que el meu so evolucionés... Potser el segon sí que serà un projecte una miqueta més rock, més canalla», comenta.

L'anglès el va aprendre, entre els 2 i els 4 anys, a la guarderia del col·legi San Patricio de Madrid. «Ser bilingüe em fa veure la vida d'una manera més oberta: el que és divertit és no entendre coses i preguntar-les».El seu debut ha sigut aclamat tant des dels 40 Principales com per Radio 3. «Aquest és el somni de tot músic. Ets popular però a més a més tens qualitat. Aquesta dualitat mola molt, és brutal».