José Andrés: "Hem de començar a aplaudir el fracàs"

Quan el president Obama va dir que José Ramón Andrés Puerta (Mieres, 1969) és l'exemple perfecte d'immigrant que prospera i fa arrels a Amèrica si se li donen oportunitats, el xef ja era tot un personatge. Havia treballat amb Ferran Adrià, havia obert gairebé 20 restaurants als EUA reivindicant la truita de patata, el gaspatxo i la tapa, havia fundat la World Central Kitchen -una iniciativa que combat la fam a tot Amèrica-, havia cuinat a la Casa Blanca per als cònjuges dels membres del G8 i havia guanyat el prestigiós premi culinari James Beard el 2011, un any abans que la revista Time l'inclogués a la seva llista de personatges més influents de l'any.

Ara, Donald Trump s'ha querellat contra ell després que el cuiner  se sentís ofès per uns comentaris racistes del magnat i decidís trencar un contracte per obrir un restaurant en un centre comercial del multimilionari i aspirant a candidat republicà a presidir EUA. «La demanda no té cap base», replica l'asturià, que fa uns dies va estar a Barcelona per rebre l'homenatge de l'escola d'hostaleria on es va formar.

-Vostè va deixar l'institut molt jove, ¿com era la seva vida llavors?

 

-Jo estava fent BUP a Sant Boi i es va presentar l'oportunitat d'estudiar cuina. Els meus pares em van recolzar i vaig entrar-hi. Tampoc vaig acabar els estudis allà, vaig treballar en restaurants des de molt jove, vaig fer la mili al Juan Sebastián Elcano... No anava a classe tant com hi havia d'a-nar. Però allò va plantar la llavor del que sóc.

-Va treballar amb Ferran Adrià i, després d'una picabaralla, se'n va anar als EUA, ¿què va passar?

 

-El Ferran, que era un paio molt llest, ens enviava a l'hivern a treballar en altres cuines, perquè quan tornéssim portéssim altres punts de vista. Ell era jove, jo devia tenir 16 anys i ell, 22, i ja tenia la visió d'enviar-me per exemple a Madrid a treballar en un restaurant que feia postres que ja no eren un tros de pastís, eren postres creades en plat. Un hivern vam quedar per solucionar unes coses i hi va haver un malentès, no hi havia mòbils per solucionar aquestes coses. L'endemà se'm va presentar l'oportunitat d'una feina a Nova York i me'n vaig anar.

­-¿Com va ser la seva arribada Amèrica?

 

-Vaig arribar a Nova York amb 22 anys i vaig anar aconseguint millors feines. En uns mesos de la meva vida em va donar pel joc… Era jove i no tenia res. Va ser molt divertit. Nova York era la universitat de la vida que tothom hauria de rebre. Em va sortir l'oportunitat de Washington. Vaig arribar i Richard Melman, el gran guru dels restaurants als EUA, em va dir: «Facis el que facis, tira l'àncora on estiguis». I vaig tirar l'àncora a Washington. A nivell professional, la ciutat no té estrella Michelin, encara que jo crec que el meu restaurant té aquest nivell, però no em queixo, simplement persevero. Hem de començar a aplaudir molt més el fracàs. Això farà que la gent tingui menys por de prendre riscos i siguem una societat més emprenedora. S'ha d'aplaudir més el que ho ha intentat que el que ho ha aconseguit. No me'n penedeixo, a Washington vaig conèixer la meva dona [Patricia, amb qui té dues filles].

-¿La va conquistar cuinant?

 

-No, va ser ballant salsa. Per a algunes coses no he perdut gaire temps. Ella estudiava a Maryland. Em vaig adonar que m'agradava, però ella no em feia gaire cas. Ho vaig seguir intentant. Jo crec que, si no t'obren la porta, has de seguir picant. Sembla que el 'no' és un fet totalitari, i moltes vegades és només un fet circumstancial. S'ha de seguir picant.

-¿Què el va atrapar dels EUA?

 

-El somni americà, si bé et puc donar exemples del que no és, sí que existeix. És un país que s'ha creat per immigrants i se celebra d'una forma genuïna. És gent que ha arriscat molt. M'encanta que tinguin tanta iniciativa, com celebren l'èxit i com aprecien l'intent en el fracàs.

-¿Allà hi ha molts Donald Trump?

 

-No, però són els que més sonen. Crec que al món hi ha més seny. Davant el despotisme i la xerrameca de Trump, sentit comú. El riu fa més soroll que el llac, però el llac és molt més potent i poderós. Si ens quedem callats, som partícips d'aquesta injustícia. Hem de començar a parlar d'una forma lògica i aixecar la veu perquè se'ns senti.

-¿Com es veu Espanya des de lluny?

 

-Veig que tot és blanc o negre. M'a-grada el meu himne però xiulo el del contrari. ¿On és l'arc iris? Veig molta radicalitat. Tothom parla de la radicalitat de l'altre sense reflexionar sobre qui ets tu. A vegades sembla que no se sap ni per què es lluita. Aquests 30 anys són una pax romana, vam sortir d'una dictadura i és clar que hi ha coses a millorar, però hi ha un teixit perquè això passi. M'agradaria saber quan treballen els nostres polítics. Com ajudem els turistes, com ajudem la gent gran, els desemparats, com ho fem d'una forma sostenible. Es parla del 'jo em mereixo', però ningú parla de les responsabilitats individuals respecte a la societat. Em fa la sensació que aquests valors no s'ensenyen aquí i m'agradaria que hi hagués líders que eduquessin en aquests valors.

-És ambaixador de la marca Espanya, ¿què significa la marca Espanya?

 

-Al que diu que la marca Espanya no existeix, jo li dic: «Marxi fora i intenti guanyar-se la vida sense saber fer una altra cosa que el que es fa aquí». Em guanyo la vida, entre altres coses, amb la marca Espanya. És una forma de creure en alguna cosa. Històricament som molt creatius, però no sabem aplicar-ho a models de negoci. El secret no és que tothom sàpiga que el gaspatxo és boníssim, sinó que ningú exporti més tomàquets i cogombres que nosaltres.

-Vostè parla molt de definir la cuina espanyola.

 

-Si hi ha hagut un boom de la cuina japonesa, és perquè han sabut definir molt bé el seu ADN. L'han simplificat i ara són a totes les cuines del món. A nosaltres és l'únic que ens queda per fer. Les tapes seran el nostre vehicle. O el gaspatxo, que serà la sopa del canvi climàtic mentre hi hagi tomàquets i cogombres. Si un senyor es va inventar la Coca-Cola com un medicament, i va acabar convertint-se en un refresc mundial, ¿per què el gaspatxo no pot ser exactament el mateix?

-Una altra de les seves passions és el futbol.

 

-Sí, ara ha estat el Barça a Washington. I crec que el futbol no entrarà als EUA, però fa set anys que estic disfrutant molt amb el Barça i la selecció. No puc demanar més, quin espectacle. Després arriba aquest últim Mundial i perdem i ja som horribles. Doncs no. Ni abans érem tan bons, ni ara tan dolents.

-¿Vostè ha triomfat?

Notícies relacionades

¿Per què no s’atreveixen amb l’espardenya?

L’OBC estrenarà ‘Dream requiem’ de Wainwright

 

-Depèn per quina lent ho miris. Potser no, perquè cada vegada tinc menys temps per a la meva família. D'aquí 20 anys ens asseiem una altra vegada i em preguntes si he triomfat. Segueixo tenint moltes incerteses i molts somnis. La vida és un gran horitzó en què tens esperances i somnis. Vas caminant i l'horitzó sembla que és molt a prop, però no hi arribes mai. Apareix una posta de sol o alguna cosa que fa que canviïs. Això és un tòpic, però del que sí que estic disfrutant és del camí fins a aquest horitzó. Potser l'èxit és disfrutar d'aquest camí. A vegades em costa anar-me'n al llit, em fa ràbia pensar que em perdré alguna cosa.