03 des 2020

Anar al contingut

Ambició fantàstica

Nova publica 'Palabras radiantes', la segona entrega de la sèrie que ha consagrat Brandon Sanderson

L'escriptor nord-americà explica les claus d'una saga que és «una carta d'amor» al gènere

ERNEST ALÓS / BARCELONA

Potser  faria falta que la HBO s'animés a dedicar-li una sèrie perquè tothom sapigués d'una vegada qui és i què escriu. O bé una pel·lícula. O potser el que passa és que els seus llibres (amb una geologia, una fauna i unes lleis físiques pròpies) no caben dins dels límits i pressupostos de la ficció audiovisual i això no acabarà passant mai. Però els lectors del gènere fantàstic ja saben que Brandon Sanderson és als seus 39 anys un dels pocs candidats, juntament amb Patrick Rothfuss, per succeir George R. R. Martin en el tron de la fantasia èpica contemporània. I encara que la seva productivitat és desbordant (dos llibres a l'any, 25 novel·les de moment), de tota la seva obra publicada és el seu projecte més ambiciós, la sèrie El archivo de las tormentas, el que l'està començant a consagrar com un dels grans. Serà una decalogia, de la qual el 2012 es va publicar a Espanya la primera part (El camino de los reyes), a la qual acaba de seguir fa unes setmanes Palabras radiantes, totes dues en la col·lecció Nova d'Ediciones B. Sanderson, instal·lat en algun lloc de Utah escrivint com un boig 10 hores al dia, ha contestat per correu electrònic algunes preguntes sobre el seu últim llibre.

LA SEVA «OBRA MESTRA» / Sanderson ha escrit llibres orientats directament a l'adolescent més friqui (El rithmatista), ha jugat en el límit del videojoc i la ficció (Infinity blade) i s'ha atrevit a donar forma de novel·la al món dels superherois donant-li un gir, el de comptar només amb superdolents que esclavitzen la humanitat en l'elenc de Steelhearth. Però la saga amb la qual vol escriure, diu, la seva «obra mestra» és El archivo de las tormentas. Un sèrie de llibres en què encreua la creació d'universos de la ciència-ficció més especulativa amb la fantasia molt lleugerament medievalitzada, cosa que li ha valgut l'apreci incondicional, per exemple, de Miquel Barceló, el referent ineludible de la ciència-ficció a Espanya.

No resulta fàcil resumir què passa en les 2.400 pàgines dels dos primers volums, en els quals, en qualsevol cas, ha dotat l'exsoldat i exesclau Kaladin i l'aprenent d'erudita Shallan del carisma necessari per acabar sent els preferits dels lectors

-Sanderson, que informa els seus fans dels progressos dels quatre llibres en què treballa simultàniament, aclareix que està en aquests moments pel 13% del primer esborrany del tercer-. En un món fet de roca, unes tempestes inhumanes arrasen cíclicament tot el que troben a la intempèrie però també porten l'aigua i la terra que permeten la vida i l'energia que s'emmagatzema en esferes de múltiples usos. Uns éssers mítics desapareguts han deixat com a única herència unes estranyes espases que sorgeixen de l'aire. Alguns personatges comencen a desenvolupar capacitats que semblaven existir només en les llegendes. Els esperits que floten per tot arreu, com expressió d'emocions o d'idees, comencen a neguitejar-se. Les intrigues i guerres entre petits regnes sembla que es quedaran en passatemps fútils al costat d'un cataclisme que està a punt d'arribar...

IMMERSIÓ TOTAL / La complicitat de l'univers que imagina Sanderson exigeix al lector una autèntica immersió. «És cert, però no em preocupa. Diria -reconeix- que és el meu treball de construcció d'un món més ambiciós. El camino de los reyes és el libre en què els lectors han de confiar una mica en mi. Els dic sovint: 'Has de deixar passar nou o deu capítols abans de començar a sentir que els peus et toquen a terra'. Vaig concebre El camino de los reyes perquè fos extremadament ambiciós, en tots els aspectes que en fan un autèntic desafiament: no solament en la creació d'un món, sinó també en l'ampli ventall de personatges i la narració no lineal».

Sanderson s'ha plantejat aquest repte precisament quan molts dels seus col·legues el que intenten fer és captar noves audiències, més enllà de la tradicional veta de mercat que ocupa el lector del gènere fantàstic, emfatitzant el realisme o el cinisme (Martin, Abercrombie), l'ambició literària (Rothfuss) o la militància política (China Mieville). «La fantasia èpica és el meu primer amor, el gènere en el qual realment em voldria fer un nom. El camino de los reyes és la meva carta d'amor a la fantasia èpica. Diria que està escrit per a la gent que s'estima aquest gènere, o almenys que confia en mi com a escriptor. Crec que fins i tot qui no hagi llegit gaire  fantasy o que hagi llegit els meus altres llibres, en els quals pot resultar més fàcil entrar-hi, podran seguir-lo. Malgrat que potser no sigui el llibre adequat per a qui no hagi sigut lector del gènere fantàstic».

LA MÀGIA / La tendència cap a realisme en l'evolució recent del gènere ha conduït a una utilització molt moderada de la màgia. No és el cas de Sanderson: «Efectivament, sóc una excepció, encara que aquesta tendència sempre ha estat present en el gènere fantàstic. El que passa és que la popularitat de George R. R. Martin ha fet que destaqui aquest aspecte. Hi ha molts llibres clàssics que podem classificar de low magic, com passa amb gran part de les obres de David Gemmell. Que Martin hagi escrit aquesta low magic fantasy ha demostrat que és un gènere viable i que a molta gent li agrada llegir-lo, i em fa feliç». No obstant, aquest no és el seu camí: «Jo em situo en la tradició de la gran èpica, alta màgia en mons imaginaris, fantasia clàssica, retro, si es vol. Però vull creure que estic innovant en el gènere i portant-lo en diferents direccions. Sóc una excepció, però no l'única. N'hi ha quantitat de gent: Jim Butcher està fent high magic, Patrick Roth-fuss també. El que és realment bo per al gènere és que s'està escrivint molta i molt bona fantasia i en estils molts diferents».

AMB LÒGICA INTERNA / En els llibres de Brandon Sanderson, la màgia ha de tenir una lògica interna. Fins a tal punt, que ha establert les que en el gènere ja es coneixen com les tres lleis Sanderson de la màgia (emulant les tres lleis de la robòtica d'Isaac Asimov en la ciència-ficció). «No és que siguin regles generals, són regles que, quan les segueixo, fan que les meves històries siguin més sòlides», matisa. Vindrien a dir, detalla, que «la màgia ha de tenir una lògica interna, que els personatges principals han de tenir problemes amb aquesta màgia, han de tenir limitacions amb els seus poders i han de ser cada vegada més més intel·ligents per utilitzar-los, resistir-los i superar les seves limitacions».

LECTURA FINS AL 2030 / Preguntar a George R. R. Martin quan s'acabarà la seva Cançó de gel i foc es castiga amb un esbufec. Aquest metòdic mormó, en canvi, té marcat un calendari que farà que El camino de los reyes s'acabi ni més ni menys que el 2030. ¿Ho complirà? «La meva intenció és escriure un llibre de la sèrie cada dos anys. Veurem si mantinc el ritme, però és un objectiu molt raonable».