Clint deu haver somrigut

Sí, Kyle és fill de Clint. Però, per favor, que algú em digui qui no és fill de Clint. Que algú em digui que no ha jugat a aguantar-se un cigarro a la boca mentre porta al límit els músculs facials. Que algú em digui que no ha dit mai: «Vinga, alegra'm el dia» o «¿Què trameu, morenos?» o «Nena, fort no és suficient» o «En aquest món hi ha dos tipus de persones, amic: els que tenen un revòlver carregat i els que caven. I tu caves». Que algú em digui que no ha intentat amagar valls emocionals darrere un mur d'arrugues. Així que no és ressenyable que Kyle sigui fill de Clint, perquè tots som fills de Clint.

Notícies relacionades

Plans per a un agost cultural pletòric

De les passarel·les de Nova York a un aljub de Mallorca

Kyle Eastwood va presentar dissabte a l'amfiteatre del Grec el seu setè àlbum sense comptar bandes sonores, Time pieces (JazzVillage, 2015). Quan el nord-americà i el seu quartet apareixen, de la pedra de la muntanya segueixen brotant ecos dels quejíos que Diego El Cigala va deixar anar fa dos dies. Xiuxiueigs que s'esvaeixen quan la banda obre foc. Brandon Allen -saxos tenor i soprano- i Quentin Collins -trompeta- dialoguen sense mirar-se a la cara. Al darrere, Chris Higginbottom tanca els ulls i mou el cap al ritme de les seves baquetes. A l'altre costat, Andrew McCormack deixa anar suaument les mans sobre les tecles d'un piano. Kyle Eastwood és al centre. Actua com un líder silenciós. Mira les cordes del seu violoncel i després aixeca la vista: vol contacte visual amb els seus músics. Quan ho aconsegueix, somriu i torna a mirar al violoncel. A l'altre costat, el públic -uns dos terços del teatre- espera una nit de jazz: diversió i alegria. Hi ha somriures i gotes que s'arrosseguen per copes entelades. Aquesta és l'escena.

Diversió i alegria. Ningú ha vingut a rascar-se el cap al veure Coltrane ficant el cap per la campana d'un saxo que fa pudor de salmó del riu Hudson. En aquest sentit, la proposta d'Eastwood compleix de sobra: la seva música barreja l'herència clàssica del jazz que va escoltar a casa -Duke Ellington, Miles Davis o Count Basie- amb una mica de pop, ritmes llatins i africans. La banda sona compacta i, per moments, brillant. Eastwood i el seu quartet ofereixen un jazz amable -a vegades gairebé bonista- que recrea a la perfecció l'atmosfera d'una època, però es queda aquí. En cap moment transcendeixen el mer exercici d'estil. Potser ningú recordarà el concert d'aquí dos mesos, però, eh, hem vingut a divertir-nos i a somriure. I, ostres, fins i tot Clint deu haver somrigut.