Un ratpenat al Liceu

Recolzats sobre la vora d'un mojito, a la terrassa del Liceu, els lectors d'EL PERIÓDICO que dilluns passat van assistir a aquesta exclusiva cita descobreixen amb sorpresa que la història d'aquest rom té punts en comú amb la del teatre més famós de Barcelona. La mateixa època de fundació, incendis, guerres i expropiacions, Liceu i Bacardí podrien intercanviar capítols de les seves biografies si no fos que els seus actors practiquen arts diferents.

En els dos casos, això sí, ha sigut el caràcter i l'esperit de lluita de la seva gent els que han fet tirar endavant en l'adversitat, és l'esperit indomable que ha portat Bacardí a descobrir aquestes vides paral·leles i a mostrar-les al públic general amb visites com aquesta. El viatge comença a la sala noble del Cercle del Liceu, l'exclusiu i anyenc (com el bon rom) club que van fundar el 1847 els primers propietaris del Liceu. És més que un club, és un museu. La Sargantain, de Ramon Casas, és la Monna Lisa. La Gemma, la guia, descriu el quadro i la seva escandalosa història. La retratada és Júlia Peraire, amiga, amant i esposa de Casas. Eren altres temps, l'escàndol es cotitzava més barat.

Al fons, una porta d'aspecte massís, i regi, amaga la primera sorpresa. Dóna accés a La Rotonda, la sala que va decorar el mateix artista modernista. A la penombra els seus 12 olis són finestres a un món que ja no existeix. La dona és la protagonista; la música, l'excusa. Era un club d'homes. (També en la història de Bacardí hi ha dones protagonistes. Va ser Amàlia, la dona de Facund Bacardí, el fundador, qui va incorporar el ratpenat a la marca. Res de vampíric, res de fosc, un animal que poblava les bigues de la primera destil·leria Bacardí a Cuba i que era vist com a símbol de salut, fortuna i unitat.)

Una altra porta, aquesta és doble, dóna pas al Saló dels Miralls. Per un costat obre el Cercle, per l'altre, el Liceu. Si un no obre, l'altre no pot passar, i viceversa. No ha passat mai, de moment. La Gemma explica que tant el club com aquesta part del Liceu s'han mantingut immunes al foc. Ni les flames ni les revolucions han alterat el físic d'aquests espais. (Tampoc el terratrèmol del 1932 ni la revolució de Fidel van doblegar la vocació dels Bacardí).

Després la platea. La Gemma repassa els canvis provocats per la restauració després de l'incendi del 1994. Menys aforament, millor acústica, sistema de sobretítols, il·luminació. Però el que més enganxa els lectors d'EL PERIÓDICO són les històries del passat. «Les llotges del prosceni incorporaven uns afegits, denominats banyeres. Estaven amagats de la resta de la platea, els utilitzaven les famílies que estaven de dol i volien assistir al teatre sense ser vistes». «Cada llotja de l'amfiteatre pertanyia a una família, que la decorava al seu gust. Hi havia autèntiques obres mestres en algunes d'elles».

Als camerinos, més curiositats de boca de la Gemma. «Són tots iguals per evitar greuges. El número 10 és sempre per al director d'orquestra, la màxima autoritat en una òpera. L'1 i el 2 s'assignen al divo i la diva segons si és un o l'altra el protagonista de l'obra». Les anècdotes arrenquen somriures, però poques preguntes. Pujada a les llotges del cinquè pis. La Susana, una de les convidades, diu que ja hi ha estat: «Vaig venir una vegada aquí i no es veu res, havia de demanar permís per posar-me dreta i poder veure alguna cosa».

La sensació d'una dimensió desconeguda comença quan entra en escena el Pablo, cap de tècnics del Liceu. Amb ell els lectors traspassen la boca de l'escenari i s'introdueixen a les tripes del teatre. Estan desmuntant Don Pasquale i muntant La Traviata. «El 70% del Liceu està darrere del teló». El Pablo és un remolí verbal. Abocats sobre un enorme forat de 40 metres de profunditat, els subscriptors atenen a les seves explicacions. «Un sistema de plataformes mòbils ens permet començar a muntar una obra mentre encara es representa l'altra. Si no, seria impossible fer un canvi d'òpera en tan pocs dies». L'Alberto, un dels convidats per EL PERIÓDICO, és el que més entén el Pablo. Ell també treballa en el sector. «Tramoistes ens deien abans, ara som maquinistes», diu mentre pugen a l'ascensor que els porta a un altre racó inaccessible per al visitant habitual.

Notícies relacionades

Consum investiga possibles irregularitats en la venda d’entrades per als concerts de Bad Bunny a Espanya

Eduardo Mendoza, pícar de novel·la i «proveïdor de felicitat», premi Princesa d’Astúries de les lletres 2025

«Som damunt de la claraboia central que hi ha sobre la platea», diu el Pablo mentre un col·lega seu prem un botó i obre els cinc òsculs mòbils pintats per Perejaume. Sota els peus es veu un picat vertiginós del pati de butaques. Una última anècdota del Pablo sobre un director d'escena que va demanar un negre absolut i que va posar en dificultats els tècnics de llum acaba la visita.

No s'ha vist cap ratpenat entre tanta bambolina, però no seria estrany que n'hi hagués. Així s'explicaria el caràcter indomable d'aquest teatre, que ha sabut vèncer adversitats, i fins i tot créixer gràcies a elles. Com el d'Amàlia.