Amb Manuel en la memòria

Per més que en principi no es tractés de cap homenatge, inevitablement va acabar sent-ho. Era impossible obviar que no feia ni dos mesos que ens havia deixat Manuel Molina. L'inici ja va ser idèntic al concert que el 2012 va compartir a la mateixa sala amb la seva filla Alba. Va obrir ella, amb la seva sinuosa versió del Bésame mucho. Va enllaçar amb una altra peça llatina (Salsa para volver) i va dir: «No sóc dona de gaires paraules, sobretot a l'escenari». I després d'una concisa i sentida presentació va afegir sense necessitat d'especificar: «Tot això l'hi dediquem a ell».

Alba Molina presenta a Lole y la  Familia Montoya, es titulava l'espectacle. I així va ser. Una altra cançó i Alba va deixar l'escena per donar pas a la seva mare. Va quedar únicament el jove guitarrista José Acedo, de toc precís i look gitano hipster. I tot just entrar Lole, el públic que omplia la sala Apolo es va posar dret per ovacionar-la. Públic divers i intergeneracional, entre el qual es podien distingir bastants companys de professió: Mayte Martín, Raül Fernández Refree, Miliu Calabuch, Cathy

Claret, La Maña...

Justament aquests dies es compleixen 40 anys de la publicació del llegendari debut discogràfic de Lole i Manuel, Nuevo día, del qual va recuperar tres de les cançons més emblemàtiques: Un cuento para mi niño, Todo es de color i la que li donava títol. Encara que el moment més ple d'aquest bloc amb bulerías lentes del mític duo va ser la tercera peça, Dime. Justo abans, ella, va demanar que li abaixessin la intensitat del focus zenital i apugessin l'aire condicionat. I no era cap capritx, perquè a partir de llavors encara va cantar molt millor. «¡Sembla que vas néixer ahir! ¡No has canviat gens!», va cridar entre cançó i cançó algú de les primeres files. I Lole, encongint-se d'espatlles va replicar: «¿Una mica dec haver canviat, no?». Però, és cert, sembla un miracle que mantingui aquesta meravellosa veu.

Estàtua amb ànima

Va jugar una vegada i una altra amb les octaves: baixant inesperadament als greus i pujant als aguts en una mateixa línia melòdica. Amb aquella sobrietat escènica que sempre l'ha caracteritzat. Com una estàtua amb ànima. Es va encendre l'èxtasi col·lectiu, i, un cop més, cap paraula va rimar tan bé amb Lole com ¡ole!

Notícies relacionades

L’advocat de Sixena demana embargar béns per valor de 150 milions al MNAC fins a la devolució de les pintures

L’èxit de ‘Ne Zha 2’ converteix l’animació xinesa en un motiu d’orgull nacional

Ja amb tot l'elenc familiar en escena, va cantar per tangos i alegrías. I va cedir el protagonisme a la seva germana Angelita Montoya, que amb el seu cante d'allò més gitano va encendre encara més l'ambient. Tremenda. Més flamenca impossible. I en les bulerías, dreta, va deixar el micro i va intercalar un fandango de lletra dedicada a la matriarca de la dinastia: Antonia La Negra.

Al ball, Carmelilla Montoya va dedicar la soleá al seu pare, El Morito, mort també encara més recentment. Lole, amb tots, va brindar Cabalgando «al seu autor, Manuel Molina» i es va acomiadar cantant Romero verde, amb aquella veu que s'obre com una flor a la primavera, que explota com la fruita a l'estiu... Pura glòria.