Elsa Rivero: "El 'filin' és sentiment i no pot morir"

Seguint la seva tradició d'estrenar-se amb una veu de llegenda, el Festival Internacional Ron Palma Mulata del Bolero obrirà demà la tercera edició (Jamboree, 20.00 i 22.00 hores) amb Elsa Rivero, cantant cubana amb més de 50 anys de carrera, que evoca els dies daurats del filin.

-¿Com explicaria el que va representar aquest estil interpretatiu, el filin?

-Va ser un moviment que es va fundar a finals dels anys 40, al Callejón de Hamel, de l'Havana, amb la guitarra com a amiga inseparable. A Cuba hi havia una situació convulsa, i ells tenien els seus ideals, volien un país millor. El filin va sorgir dins del bolero i en contacte amb la música dels Estats Units: el jazz, el swing, el blues... El filin era cantar ad libitum, a plaer, traient tot el que tens a dins: amor, nostàlgia, tristesa... Van dir: «si això és pur sentiment, l'anomenarem filin».

-Té un cert aspecte de sofisticació, però a la vegada era popular.

-Reunia gent de totes les classes. Tothom que tingués inquietud de fer música anava a casa d'Angelito (Díaz), al Callejón. Gent progressista en una època de governs corruptes. Jo estudiava comerç i vaig començar a anar a les descàrregues del club Karachi, a cantar Stormy weather.

-Les D'Aida, amb Omara Portuondo i Elena Burke, ja funcionaven quan va començar. ¿La van influir?

-Quan elles van començar, cap al 1953, jo encara no cantava, era molt jove, però Elena va ser un referent i, més tard, una amiga i bona companya de feina. La cantant més representativa del filin.

 

 

-¿Més que Omara?

 

-Omara és meravellosa, una estrella, i és incombustible. Gran companya i amiga. Però Elena... Com ho diria... Era l'àngel, l'encís... Era especial.

-Amb la revolució, el filin va seguir.

 

-El filin és sentiment i no pot morir, encara que llavors va venir un altre moviment, el de la Nueva Trova.

 

 

-Però alguns d'aquells cantants venien del filin, com Pablo Milanés.

 

-Sí, Pablo era molt filinós quan tenia 22 anys, i encara ho és, se li nota en la manera de dir les cançons. El filin és una forma d'expressió, és cantar suau, dolç, i que la gent entengui bé el missatge, la lletra. I tot això amb una gran càrrega emotiva. Si no, no és filin.

 

 

-Va treballar amb César Portillo de la Luz, autor de clàssics com Contigo en la distancia. ¿Com el recorda?

 

-Tenia un aspecte inaccessible, semblava que tenia mal caràcter, però quan el coneixies era meravellós. Com Jose Antonio (Méndez) i Angelito, que era com un germà per a mi. En una època en què vaig emmalaltir, quan em van extirpar el ronyó dret, recordo Angelito plorant perquè temia per la meva vida. Encara m'emociona recordar-ho. Aquells compositors van deixar cançons per sempre: Mi mejor canción, Si me comprendieras, Realidad y fantasía, La gloria eres tú, Delirio... No li puc dir quina és més bonica: en totes hi ha poesia, amor, màgia, encís...

-¿Arriba el filin actualment als joves cubans?

-La joventut va cap al reggaeton i altres coses, i és normal, perquè tot va evolucionant. Però el filin no mor. Encara hi ha Omara cantant-lo, i Ela Calvo, que és boníssima, i Marta Valdés...

Notícies relacionades

Brad Pitt compra la famosa casa "ovni" de l'Empordà i l'envia a Califòrnia

Una festa dance-punk tenyida de melancolia adulta

-Hi ha artistes que només parlen d'ells, però vostè esmenta i elogia molts companys de professió.

-Per descomptat, perquè jo solament sóc un granet de sorra en la història d'aquesta música. No sóc egocèntrica, ¡Déu me'n guard! Hi ha tant talent al meu país... I m'agrada admirar i respectar. Potser estic equivocada...