«Vull que el lector esperi sorpreses»

L'estiu passat, la novel·la d'un debutant, Mikel  Santiago (Portugalete, 1975) es va fer un forat entre les lectures de gandula i platja, entre els thrillers que obliguen a passar pàgines per arribar a desentranyar el desenllaç i que tenen com un dels seus espais naturals els moments d'evasió vacacional. Després de  La última noche en Tremore Beach (i els seus 35.000 exemplars venuts, més traduccions i projecte de pel·lícula), aquest sociòleg i músic sense sort reconvertit en programador informàtic i escriptor, emigrat primer a Dublín i després a Amsterdam, ha tornat ràpidament amb el seu segon llibre, El mal camino (Ediciones B). D'una història d'intriga misteriosa amb premonicions sobrenaturals i tempestes ominoses a la costa irlandesa ha passat a aquest thriller amb tocs conspiratius i musicals, en què un escriptor de best-sellers i un veterà rocker, que està a punt de tornar a la carretera després d'anys de decadència, no saben on s'han ficat quan el segon atropella un home en una carretera de la Provença. El rocker fuig, se'n penedeix i quan torna a buscar el cadàver aquest ja no hi és. Incaut ell, insisteix a saber què ha passat.

-Fa un any, quan va presentar Tremore Beach, va dir que la seva pròxima novel·la es desenvoluparia a Nova York. Veig que no és aquesta.

-Tinc moltes coses començades. Aquesta novel·la és una que vaig acabar, però no em vaig quedar satisfet amb ella. El mal camino era una

altra idea que vaig reprendre. M'atreia molt com a segona novel·la perquè repetia una mica alguns ingredients de Tremore Beach. La història petita, domèstica, d'una família, de veïns, un exili artístic, la primera persona. Tenia por de no poder crear un nou personatge prou diferent, però crec que vaig aconseguir una veu una mica més divertida, cínica i sarcàstica.

-En la primera, el protagonista era músic. En la segona, un escriptor amb amic músic. 

-¡Ja tinc idees de novel·la en què no hi ha ni un músic ni un escriptor! Estic explorant el camp ampli que hi ha en el món del thriller. El mal camino està enfocada cap a les novel·les de conspiracions, com les d'Ira Levin, com a regles del joc. És també una mica com La semilla del diablo. Preguntar-se: ¿què està passant al meu voltant?, ¿hi ha una conspiració?… Té elements de Stephen King, en els somnis, en la imatgeria, en l'aspecte oníric un punt terrorífic, personatges semblants...

-Tremore Beach sí que tenia components fantàstics més clars.

-Aquesta novel·la tindrà elements paranormals o no segons qui la llegeixi. Jo crec que no en té. Hi ha una patologia, els dos personatges creen un món al seu cap, cauen en la mateixa trampa de crear una cons-

piració al seu voltant. Començo el llibre amb una sorpresa, molt a l'estil Hitchcock, i en aquest cas l'inici és molt més fort. He volgut canviar a nivell rítmic. Tremore Beach era addictiva però tenia un principi més laboriós. Aquí des del primer paràgraf intento atrapar el lector. L'escenari també canvia molt. De la ciutat de Dublín a la Provença. La seva manera de viure és una mica la del Tom Ripley de Patricia Highsmith. Però potser no canvia tant: ells tornen a ser irlandesos, hi ha un retir artístic...

-¿Bert és l'escriptor que li agradaria ser? Encara que només sigui pel compte corrent i l'Alfa Spider.

-És l'escriptor que molts escriptors voldrien ser. Com Tom Selleck en aquella pel·lícula, La seva coartada: el clàssic escriptor carismàtic i divertit, a qui les coses li van bé comercialment, que no és un artista fosc sinó bastant normalet. Bert comença així, com un personatge molt blanc, però es va enfosquint.

-L'evolució de Bert sí que és un vertigen hitchcockià.

-Aquí filo encara més prim en la novel·la patològica. Com Tremore Beach, és una novel·la que passa dins del cap d'algú. Plena de falsos miralls, deliris, intuïcions, teories que són com un castell de cartes i de sobte s'ensorren.

-Chuks, el músic que una nit atropella un desconegut en un revolt i fuig, ¿a quina estrella del rock s'assembla? 

-M'imagino un paio com Jim Kerr, el cantant de Simple Minds, però menys exitós. Un paio que va triomfar als anys 90, que va tenir una carrera d'uns sis anys però que va quedar tallada d'arrel.

-El fet que estigui gravant un disc en un soterrani d'una vil·la a la Provença sí que remet als Stones.

-Total. És que quan em vaig consagrar a la música, quan era un imberbe, em vaig capbussar en la història dels Stones, que algun dia algú

escriurà com si fos una Bíblia. I hi

ha diverses referències a la trajectòria dels Stones al llibre. La seva fu-

gida a la Provença eludint el fisc, la persecució del consum de drogues i tota la llegenda de la gravació d'Exile in Main St. a la vil·la de Keith Richards.

-Després d'anys escrivint relats a la web i amb un segon llibre a les llibreries, això sembla anar de debò. ¿Quin escriptor vol ser?

-M'agradaria ser un escriptor de qui s'esperin sorpreses. Que la gent llegeixi la seva obra amb curiositat. Tinc un estilet propi, una dimensió dels llibres, un tipus de personatge de viatge emocional i de trama, un tipus d'equilibri entre història personal i thriller però no m'agradaria encasellar-me en res. Aquesta segona novel·la té molts paral·lelismes amb Tremore Beach però tinc moltes altres històries molt diferents. Vull que el lector es pregunti, a veure quin joc ens planteja. Bé, sembla una xorrada, suposo que és el que tots els escriptors volen. Però jo m'esforç molt a sorprendre. A fer un pas de rosca en les expectatives que hi ha sobre un thriller, utilitzar un sentit de l'humor una mica macabre però divertit. El sentit de l'humor d'una pel·lícula com El Premi amb Paul Newman.

-En altres països més que a Espanya, els escriptors de gènere són molt productius. ¿Vol seguir aquest ritme d'un llibre a l'any?

-M'encantaria. Espero no cansar el lector, la veritat és que estic tot el dia inventant històries i voldria aprofitar-ho al màxim.

-Ha tornat a Portugalete. ¿Com li va ser exexpatriat?

-Encara segueixo sent un expatriat. Vaig tornar a Portugalete perquè havia mort el meu pare i volia es-

tar més temps amb la meva mare. A més a més, havia de néixer la meva filla. Però ara a Bilbao hem començat de zero i tinc un munt d'amics estrangers.

-Acaba de ser pare. ¿L'expectativa de ser-ho l'ha influït a l'hora d'escriure sobre Bert i la seva filla?

-Bastant. Una amiga psicòloga ja em va dir que Tremore semblava un manifest d'algú que volia ser pare. En El mal camino hi ha una mica d'acudit sobre com podria ser jo com a pare d'una noia. Jugo amb  el tòpic de la sobreprotecció i els nòvios de les filles.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

-Respecte a Irlanda, que l'ha marcat tant. Qui havia de dir que el matrimoni gai guanyaria per golejada en un referèndum.

-Allà era il·legal l'homosexualitat fins fa molt poc temps. Però és una societat en la qual l'Església s'ha desacreditat. Ara té per endavant uns anys de callar i fer neteja a fons. Irlanda s'ha enriquit a l'obrir-se al món. Ara els irlandesos mengen millor.