Clarobscurs de novel·la

Diu que la seva professió no té res de sexi i que quan descriu la seva feina té la sensació de parlar de la d'un sabater. Un ofici. Pierre Lemaitre (París, 1951) es considera «novel·lista» i no escriptor, i se situa en el bàndol dels que «expliquen històries» i no dels que «escriuen textos», segons la peculiar taxonomia de Raymond Chandler.

Catapultat el 2013 pel premi Goncourt gràcies a Ens veurem allà dalt (Bromera), esplèndida tragicomèdia situada en el colofó de la Gran Guerra, Lemaitre torna a les llibreries espanyoles amb una novel·la de gènere, Irène (Bromera / Alfaguara), publicada originalment el 2006. Es tracta de la primera de quatre entregues d'una saga protagonitzada per Camille Verhoeven, un inspector de policia que no arriba al metre i mig d'altura. És un homenatge literari de Lemaitre als seus mentors a través de la història d'un assassí en sèrie que imita els crims de les novel·les d'autors tan dispars com Bret Easton Ellis, Émile Gaboriau, James Ellroy o William McIlvanney.

És també una mostra de la devoció que sent per la pintura flamenca, perquè Lemaitre escriu obsessionat pel detall, la definició dels personatges i la importància dels segons plans pròpia de les taules flamenques. Per això el protagonista d'Irène porta un cognom holandès. «És un bon personatge, perquè és complex», explica el seu creador, satisfet amb els serveis prestats per l'inspector Verhoeven, una espècie d'àlter ego. «L'he vestit amb alguns trets meus. Això de l'agressivitat, la dificultat de conviure amb ell (ho pots preguntar a la meva dona, ja ho veuràs) i la seva capacitat immediata per molestar la gent… Jo, si em deixo portar, també ho puc fer. Començar, per exemple, una conversa amb un banquer dient-li: 'Senyor, odio els banquers'. Així que amb el personatge de Camille em permeto forçar les coses i ser encara més desagradable. ¡I això m'encanta!». La impulsiva confessió sobre els banquers no és sorprenent en un dels 77 autors francesos de novel·la negra que el 2012 van firmar un manifest de suport al líder del Front d'Esquerres, Jean-Luc Mélenchon.

Una altra cosa que el molesta moltíssim és que el policíac se segueixi considerant un gènere menor. «Quan em van donar el Goncourt hi va haver qui va dir que m'havien premiat per la meva primera novel·la, com si no n'hagués escrit set anteriorment. A més, no hi ha ni un sol autor de novel·la negra a l'Acadèmia francesa, ni tan sols Simenon».

AMOR I MORT 

Notícies relacionades

Plans per a un agost cultural pletòric

De les passarel·les de Nova York a un aljub de Mallorca

Lemaitre defensa en un passatge d'Irène que en literatura el crim és tan antic com l'amor. «Mira la història d'Edip. Hi ha sexe i amor. Se'n va al llit amb la seva mare, mata el seu pare. Un crim, un incest. Eros i Tànatos. Sempre és això. No hem inventat res des d'aleshores. La Ilíada i l'Odissea podrien resumir gairebé tota la literatura mundial. Després d'Homer, repetim Homer. S'escriu sempre el mateix llibre. Per això els mites tornen sempre». ¿I quin és el que s'amaga darrere d'Irène?. «A Irène el mite és el d'un Edip al revés perquè Camille té ganes de matar la seva mare». Això només ho aconseguirà al final d'una tetralogia que Lemaitre fa temps que va donar per finalitzada. «La història de Camille s'ha acabat perquè el personatge ja ha dit tot el que havia de dir. Però la novel·la negra, no. M'agrada. ¿Per què ho hauria de deixar? Si vostè em dóna una bona raó per deixar-ho, ho deixo», fa broma assegut al cafè El Refugio, no lluny de Montmartre, on arriba vestit amb una samarreta i una americana negres que li donen un aire novaiorquès a l'estil de Lou Reed.

Entre els seus projectes té dues novel·les en marxa i el guió per a una sèrie de televisió, policíaca, és clar, fascinat per la fusió d'escriptura i cine que ha afavorit aquesta segona generació televisiva que s'inicia amb The wire. En el seu treball, aquest que no té res de sexi, l'escriptor buscarà l'embrió de la novel·la i després es bolcarà en els personatges. «Perquè són ells els que aguantaran una bona història».