La deuda (Oliver's deal) Tan atribolada com tòpica

Barney Elliott

El punt de partida de La deuda és més o menys polític: una companyia nord-americana compra a preu de saldo els bons entregats pel Govern peruà als cacics a canvi de les terres que els van ser confiscades i entregades als camperols el 1968, però en un moment concret abandona aquest projecte quan descobreix un territori ple d'or. El desenvolupament de la pel·lícula és atribolat i dens, però amb poca substància. El resultat és un producte de laboratori (hi ha una mica d'intriga, una mica de consciència progressista, una mica de memòria històrica), amb un repartiment internacional, però sense noms que destaquin avui dia (Stephen Dorff, Carlos Bardem, David Strathairn, Victor Ammann), és com un europudding però a la manera llatinoamericana.

Notícies relacionades

El grup d’experts que ha d’analitzar el trasllat de les pintures de Sixena exposades al MNAC

El mestre i els seus bons alumnes

Ambiciós, és veritat, però decebedor. El guió firmat pel mateix realitzador, el debutant Barney Elliott, acumula tantes coses que al final un no sap quina és entre totes la més interessant per a l'autor: la reforma agrària peruana, la història recent del país, el caciquisme, la intervenció nord-americana, el deute extern, la pagesia aïrada, la història paral·lela d'un nen i el seu llama, la infermera que s'enfada amb el sistema sanitari i fa xantatge al seu cap perquè atenguin la seva mare que ja és gran, un dolent sense cap escrúpol, la presa de consciència del personatge encarnat per Victor Ammann...

Moltes coses, massa, per a una pel·lícula que és més un telefilm fulletonesc ple de llocs comuns i considerables desgavells. Q. C.