Rafael Chirbes «El país fa pudor de franquisme per tots costats»

Rafael Chirbes, premi de la Crítica per Crematorio (2007) i En la orilla (2013), i Premio Nacional de Narrativa per aquesta última obra, ha trencat el seu aïllament voluntari en el petit poble de Beniarbeig (Alacant) per participar al MOT, el festival literari d'Olot i Girona. Dissabte va parlar de les seves novel·les i de València, «la ciutat vençuda», perquè amb la guerra civil també va perdre la batalla urbanística. Gairebé 76 anys després de la contesa, Chirbes denuncia un alarmant retorn del nacionalcatolicisme i reivindica l'àcida crítica a l'especulació i a la cultura del pelotazo de les seves últimes obres.

-Som afortunats de tenir-lo aquí, perquè vostè no és gaire partidari del camaraderisme literari.

-És veritat que no tinc afició a participar en tertúlies o en certs cercles literaris. De jove m'agradava molt viatjar, però ara no, sortir a l'exterior no em fa gaire gràcia perquè sembla que tot punxa. A més a més, crec que per escriure és necessari un cert aïllament, perquè et permet mirar des del teu punt de vista, sense gaire contaminació.

-La seva relació amb la resta d'escriptors és sobretot a través de la lectura ¿És el seu refugi?

-La literatura és la meva vida. El que faig és llegir i intentar escriure, perquè és impossible escriure si un no llegeix.

-Alguna vegada ha dit que escriure li costa, que gairebé li fa mal.

-Per desgràcia no sóc un escriptor joiós. Sóc més aviat un escriptor de tradició judeocristiana. Crec més en una escriptura del coneixement que en una del sentiment. Conèixer és dolorós, perquè t'ensenya facetes que no voldries saber de tu mateix ni dels altres. Crec que tota forma de coneixement és una forma de patiment, però la vida és això, perquè, encara que se'ns presenti com un parc temàtic o com Disneyland, no és veritat. En la vida el patiment i el goig es mesclen.

-¿Quina influència tenen en els seus llibres la seva formació com a historiador i les seves lectures marxistes?

-Som homes del nostre temps i la lluita de classes és el nucli del moviment en la història humana. La gran contradicció d'avui dia és saber qui té el poder, qui mana, qui explota. Tot es resumeix en això per molt que s'adorni amb ideologies.

-¿Com sorgeixen les seves novel·les?

-Sorgeixen d'un malestar, d'un neguit. Vaig fent temptejos, després ve una frase, després en poses una altra i això va formant un personatge que ha de tenir un contrapunt. No les estructuro prèviament, aprenc del món i del que escric a mesura que escric.

-¿Té alguna obra entre mans?

-Sóc molt lent escrivint. No sé mai quan tinc una novel·la entre mans. M'ho pregunten, però no ho sé mai. Entre Crematorio i En la orilla van passar sis anys, ara estic removent coses de fa 15 anys. Reescric molt, sóc maldestre i trobar la frase exacta és difícil. Si la frase no està ajustada, és que el pensament no funciona, i a mesura que un va ajustant la frase va sorgint el pensament. La literatura és així.

-Per a vostè no és fàcil escriure i els seus llibres tampoc són de lectura fàcil.

-Al lector li exigeixo el mateix esforç que m'exigeixo a mi. Si jo cregués que posar les coses d'una manera o d'una altra és igual, voldria dir que no crec en el coneixement literari.

-A vegades les seves frases són dards, com aquesta d'En la orilla: «Com els cossos, les il·lusions moren i fan pudor».

-És la recerca de la frase justa, aquella que expressa això que no sabem què és i que només la literatura aconsegueix capturar, per això un llibre no és un tractat de sociologia, ni de medicina. Una novel·la és una altra cosa, perquè pot definir en una sola frase allò per al que un tractat necessita tot el llibre. Mentre un pensi que pot seguir treballant amb aquest rigor literari, escriure té sentit.

-Hi ha qui el titlla de pessimista.

-Sí, però jo crec que en realitat el que sóc és realista. Intento explicar les coses que veig. Explico el món del meu temps. Crec que el lector no és tonto. Hi ha qui diu: 'Donem-li una miqueta d'esperança' ¡Doncs que se la busqui ell!. No forço la màquina, tracto el lector amb el mateix respecte que em tracto a mi mateix. Sentiria que li falto al respecte si li endolço el caramel.

-¿Té moltes obres guardades al calaix perquè considera que els falta qualitat?

-En tinc alguna. Fer un llibre bo no et garanteix que el següent ho sigui. En literatura sempre parteixes de zero i has de respectar-te a tu i els llibres que has publicat. Has d'intentar que el següent no desmereixi els anteriors.

-El títol que ha proposat per a la seva intervenció al MOT és Valencia, ciudad vencida ¿Tan malament està la cosa?

-El que està fent l'alcaldessa Rita Barberá, la del «caloret», és una bogeria. Dedica els diners de l'ajuntament a comprar cases velles per derruir-les i convertir la ciutat en un immens solar.

-El PP valencià està ple de polítics imputats.

-És una comunitat on la corrupció ha estat per totes bandes, però també s'ha convertit en el boc expiatori per no veure la pròpia. Quan vaig a Catalunya o Andalusia i em diuen: 'Quanta corrupció que teniu allà', i llovors jo dic: 'Mireu la vostra que també esteu fins aquí'. El famós cas Gürtel és en realitat el cas Génova (el carrer de Madrid on hi ha la seu del PP), perquè el que van fer va ser enviar recaptadors per emportar-se'n els diners.

Notícies relacionades

Mango entra al mercat de les fibres reciclades

Kosmopolis escalfa motors amb Art Spiegelman i Chris Ware

-Crec que no són sants de la seva devoció.

-Vull que el PP se'n vagi d'una vegada, perquè hi ha un retorn del nacional catolicisme. Com l'alcalde de Gandia, que vol nomenar alcaldessa perpètua la Mare de Déu. El país fa pudor de franquisme per tots costats, amb lleis repressives com la de l'avortament. És una sensació asfixiant. Em fa venir ganes de sortir corrents.