Les raons de Mishima

Les cançons de David Carabén s'alcen amb tot el seu poder quan Mishima les fa seves i les ofereix al públic perquè cada receptor els doni el seu sentit, però, abans que això passi, encara són un material gasós, alimentat de vivències amuntegades, que l'autor selecciona i esculpeix a través d'un procés íntim. Per explicar l'origen de les seves cançons, i no per desxifrar-les, Carabén es va decidir a escriure una sèrie de textos il·lustratius a La forma d'un sentit (Ed. Empúries), el seu primer llibre. «El propòsit no és que s'entengui el sentit de les cançons, sinó que se sàpiga d'on surten, perquè el sentit els hi dóna cada oient», precisa.

Tan sols havia de ser un recull de lletres de Mishima encapçalat per unes notes introductòries, però quan Andreu Gomila, instigador del projecte, li va demanar que enriquís l'edició amb textos sobre les cançons, no s'hi va poder resistir, tot i que era conscient del laberint on es ficava. Va sortir del pas amb una primera versió de la qual no va quedar satisfet. «Em vaig adonar que tractava les cançons com si fossin obstacles que havia de superar i no explicava la veritat sobre els seus orígens. Em vaig dir: 'David, treballa-t'ho una mica més'», confessa. Es va arremangar i va recórrer, sense giragonses, a les experiències i els pensaments que les van inspirar. «Per demostrar que les cançons són viscudes de veritat», explica, posant com a referent el volum Crónicas, de Bob Dylan.

A Carabén no l'amoïna que la informació tregui misteri a les seves cançons, i no té problemes per exhibir debilitats o fracassos. Hi ha el fan de la música que admet sense manies les seves influències o motius inspiradors (cançons de The Cure o Noël Coward a L'olor de la nit; Michael Nyman a Neix el món dintre de l'ull; Yann Tiersen a Em dius adéu...), i les diverses versions de Carabén en manera vulnerable, poc heroic: la humiliació amorosa d'Aguéev, la decepció sobre les possibilitats comercials del grup, que sobrevola a Tot torna a començar, o la desolació de perdre una maleta plena de discos fosa amb la notícia de la mort del pare a La vida tranquil·la, en què una trucada teléfonica ho canvia tot, com li passa a Marcello Mastroianni a La dolce vita.

L'èpica de Mishima no seria sòlida ni creïble si no contingués l'altre costat de la moneda, aquella narrativa més desemparada, en què l'autor s'exposa sense condicions. «Pots aixecar el vol en la mesura en què siguis capaç de ser generós», resumeix Carabén, que calcula que, al cap i a la fi, els seus errors no són tan originals. «Em puc haver emborratxat o comportat com un burro, però són les mateixes cagades que fa qualsevol, encara que després jo això ho elabori i ho converteixi en cançons», explica el cantant i guitarrista.

Notícies relacionades

L’encara incert futur de les pintures de Sixena: ¿tornaran a Aragó o seguiran al MNAC?

Nathy Peluso fa vibrar el Sónar amb un enèrgic directe

EXPRESSAR SENTIMENTS / Per La forma d'un sentit, que compta amb un analític epíleg de Sergi Pàmies, hi desfilen totes les cançons en català de Mishima (l'autor sent que les primeres, en anglès, formen part d'una altra història) i no estan ordenades per discos, sinó que donen forma a cinc capítols que presenten una lògica argumental, a partir del «t'estimo» de Cert, clar i breu. «La vaig triar per obrir el llibre com una afirmació de pèrdua de vergonya a l'expressar sentiments», revela. La peça forma part de Trucar a casa. Recollir les fotos. Pagar la multa (2004). «El disc que vaig fer després de la mort de mon pare. Molt viscut. El moment en què em prenc tot això seriosament i hi dono valor».

És el combat de David Carabén no amb el full en blanc, que no l'intimida, sinó amb el cúmul d'idees latents susceptibles de convertir-se en cançó. «És al revés: la pàgina està tan plena d'informació que el més difícil és separar i escriure alguna cosa que funcioni després de tantes cançons que ja s'han escrit. ¡Tant de bo el foli estigués en blanc!», sospira Carabén, que presentarà el llibre  dissabte a la Calders amb Antonio Baños i oferirà un parell de recitals en solitari, al voltant del substrat literari de les cançons, seves i d'altres, al Born (22 de maig) i el Minipop de Tarragona (6 de juny).