Mazoni, 31 dies de captiveri

No tots els concerts tenen la mateixa història. Molts concerts, de fet, no tenen cap història. Són concerts, i prou. El d’aquesta nit té una bona història. Exactament, un mes d’història. El músic de la Bisbal Jaume Pla, més conegut com a Mazoni, ha anat cada dia del març al centre cultural Arts Santa Mònica amb l’encàrrec de compondre allà dins un grapat de cançons. I el que avui presentarà en el seu claustre a les 21.00 hores seran els fruits d’aquest mes de captiveri creatiu.

Mazoni no hi ha dormit, com molts poden pensar. Això no era una performance, sinó un desafiament personal: compondre set cançons (encara que només avui se sabrà si al final són sis, set o vuit) amb set instruments i sense portar res preparat de casa. Quan acabava una cançó escollia l’instrument amb què compondria la següent. I al llarg d’un mes ha treballat amb un piano, una guitarra acústica, un baix elèctric, una guitarra elèctrica, un ukelele, un ordinador i un harmònium.

L’objectiu de Mazoni era explotar aquesta nova situació laboral i geogràfica, reclòs en una immensa sala envidriada de cara a la Rambla, esprémer totes les hores que va passar allà dins i experimentar en pròpia carn els al·licients i les dificultats i de compondre amb una data d’entrega. I, per descomptat, buscar timbres sonors que diferenciessin una cançó d’una altra. D’aquí ve la decisió de canviar sempre d’instrument i enfrontar-se en alguns casos amb alguns que no havia tocat en la seva vida.

Per si no fos prou, Mazoni ha ofert cada dimarts una xerrada en què explicava l’origen de la lletra i la música de cada cançó. El dimarts 10 va relatar que la primera composició va néixer inspirada al veure com una noia perdia una bufanda al carrer; la lletra es complica i enriqueix amb reflexions i records fins a erigir-se en una bonica balada al piano titulada Quant temps fa que no plores? El dimarts 17, en canvi, va confessar haver compost Desig imbècil després d’escoltar Nirvana.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Han sigut unes trobades de franquesa extrema perquè el pla del cantant era submergir-se molt intensament en el procés compositiu i mostrar a qui interessés els camins i les dreceres que et porten fins a una cançó, així com els abismes i els deserts que te n’allunyen. En un moment de pressió, i veient que la inspiració no arribava, van ser els fans els que li van suggerir per Facebook temes sobre els quals escriure; així va néixer Sempre que te’n vas a l’Índia. La setmana passada va recórrer a la simfonia de màquines que sona en la fascinant exposició de Cabo San Roque ubicada a la segona planta de l’Arts Santa Mònica per fer-la servir en la seva sisena cançó.

31 CONCERTS EN 31 DIES / Aquest repte personal té una remota primera part. El març del 2010, el bisbalenc ja es va posar contra les cordes inventant-se una gira de 31 concerts en 31 dies per Catalunya. Va ser una experiència extenuant, entre absurda i reveladora, amb la qual pretenia descobrir els límits del seu ofici. «Veig positiu tocar el voraviu en un món com el del rock català, o el de la música en general, on tot és super­avorrit», declarava llavors. Mazoni es manté tossut, obsessionat a trencar motllos, encara que sigui tancant-se un mes en un museu. Avui abandona el seu captiveri. Però abans haurà d’interpretar aquestes noves cançons. Vés a saber; potser ja no les tornarà a cantar mai més.