La María ja és una noia gran

La Maria «és un ésser imprevisible i especial que et pot rendir en un somriure», diu el seu pare, Miguel Gallardo (Lleida, 1955). Gràcies a ell la vam conèixer i vam començar a estimar-la fa vuit anys a les vinyetes de Maria i jo, i la vam veure en la versió documental del 2010 de Félix Fernández de Castro. I vam saber que patia autisme. El 2 de novembre passat va celebrar el seu aniversari i, encara que el dibuixant es resistia a fer una segona part d'aquell insòlit diari de vacances finalment va donar a llum un nou còmic, María cumple 20 años (que Astiberri publicarà el 27 de març vinent), perquè «quan es parla d'autisme es parla d'autisme infantil però poques vegades d'autisme en adults i a l'adolescència i volia explicar la meva experiència i la de la seva mare».

En aquests anys, la Maria ha crescut en estatura, porta el cabells llargs, ha après a dibuixar (sobretot cercles que semblen Angry Birds però que ella veu com cares de gent parlant amb la boca molt oberta) i li encanta escoltar música i punxar-la al seu iPad (des dels Beatles fins a Pablo Milanés o els Manel, passant per La gallina turuleta). Tot i això, «poques coses més han canviat», lamenta Gallardo. Li segueix agradant jugar amb paperets (un parell d'exemplars de Maria i jo van acabar convertits gairebé en confeti), que el seu pare dibuixi per a ella, pessigar persones perquè li agraden o perquè li facin cas, s'estressa amb els canvis, es posa molt nerviosa amb els semàfors en vermell i quan molta gent parla al seu voltant, crida per expressar angoixa o enuig i també per cridar l'atenció i té una memòria prodigiosa per recordar llargues llistes de noms de gent que ha conegut.

«El dibuix i la música són interessos nous i positius perquè l'ajuden a comunicar-se. Però les altres coses hi seran sempre, per això aquest és un llibre una mica més dolorós i amarg que el primer. Però he fet el llibre que jo voldria llegir, no vull dramatisme ni pena ni compassió. La meva vida és dolorosa perquè tinc la Maria, però volia expressar que malgrat totes les seves dificultats ella és una campiona i tira endavant com una moto», se sincera Gallardo des de Lucerna, a Suïssa, on està convidat al festival Fumetto de còmic. Allà,  durant dues setmanes ocupa un petit vaixell amb una exposició i un taller sobre la Maria on el públic pot tractar directament amb ell.

Maria i jo, que el creador de Makoki va dibuixar inicialment sense intenció de publicar-ho, explicava, amb naturalitat, humor i fugint de la sensibleria, el dia a dia amb la seva filla en un hotel de les Canàries, on viu amb la seva mare, May. Es va publicar el 2007, el mateix any en què Paco Roca va abordar el drama de l'Alzheimer a Arrugas. «Vam sortir alhora, cada un amb la seva història, i de cop i volta la premsa va descobrir que es podia parlar de còmic més enllà de dir 'Superman ha mort' i que el còmic podia tractar temes importants, de còmic real i amb sensibilitat». Els dos llibres, protagonistes d'un punt d'inflexió en la historieta espanyola, es van convertir en fenòmens. Maria i jo, que va guanyar el Nacional de Còmic 2008 de la Generalitat, ha venut 20.000 exemplars només en castellà i s'ha traduït a nou llengües, entre elles, el rus, el francès, l'italià i l'alemany.

Notícies relacionades

Serrat corona la seva trajectòria

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

A Maria cumple 20 años, Gallardo reprèn la fórmula d'explicar les últimes vacances amb la seva filla, aquest cop a Barcelona, on ell continua vivint, i a la Costa Brava. Però aquest any haurà de deixar el col·legi i anar a un centre per a adults, i per això el llibre expressa «una preocupació que encara que sempre hi ha sigut s'ha tornat urgent» al veure com ella creix i ells amb ella. «Ara està envoltada d'un entorn de tendresa, molt familiar i d'amics, a les Canàries i a Barcelona, però penses, ¿i quan faltem la mare i jo? ¿qui cuidarà de la María? ¿qui hi haurà per comprendre-la?».

MOSTRA AL CAIXAFORUM / Gallardo, que col·labora amb el Herald Tribune i The New Yorker, també ha auspiciat, amb la Federació Catalana d'Autisme i Asperger, l'exposició Jo veig el que tu no veus, que es pot veure fins al 24 de maig al CaixaForum, amb dibuixos d'artistes amb aquesta mena de trastorns. Hi ha els dibuixos de  la Maria, que el dia del seu aniversari va rebre un munt de llapis de colors. «Si la Maria els veiés allà penjats, els trauria de la vitrina i se'ls emportaria, perquè són seus, és clar», riu aquest tros de pare, agraït a la seva filla per fer-lo «veure el món d'una manera diferent». Però és realista: «No hi ha cap llum al final d'aquest túnel, cap final feliç amb gent cantant al carrer -diuen les seves vinyetes-. No hi ha manual d'instruccions» i sí molts interrogants sobre el futur.