¿Cremaria Barcelona?

¿Va ser el conseller de la Generalitat Miquel Serra Pàmies, fundador del PSUC i mort a l'exili després de ser depurat per anticomunista per la Komintern, «un dels herois més importants que ha tingut Catalunya» per salvar Barcelona d'una demolició general ordenada des de Moscou? D'això n'està raonablement convençut Guillem Solé, besnét d'un germà del polític català, que a falta de més dades, a part del testimoni del mateix Serra Pàmies, ha explicat «amb una novel·la de ficció», Cremeu Barcelona! (Columna / Planeta), els dies previs a la caiguda de Barcelona.

El llibre dóna per bo el relat dels fets que fa Miquel Serra Pàmies en una carta que va enviar des de Mèxic al seu germà el 1949. Allà explica que quan ha de passar comptes davant el secretariat de la Komintern per la resistència del PSUC al control del PCE s'ha de defensar també de no haver executat aquesta ordre. Segons ell, després de caure la línia de defensa del Llobregat, en una reunió de dirigents dels dos partits i experts militars en demolicions a les ordres de Líster s'acorda que saltin pels aires el port, les centrals elèctriques i els túnels del metro amb «milers de tones de trilita» capaços de destruir «una quarta part de Barcelona i ocasionar la mort a uns 200.000 ciutadans». Serra sosté que es va presentar voluntari per executar el pla i que el va frustrar amb una actuació «dilatòria».

En els termes plantejats per Serra, la versemblança del pla planteja més d'un dubte. Segons recorda l'historiador Joan Villarroya, «no hi consta», més enllà de la demolició d'objectius militars com ponts i dipòsits de municions, una política de terra cremada. Entre l'arribada dels franquistes al Llobregat i la caiguda de Barcelona només passen 24 hores. I el responsable de la defensa de Barcelona (Tagüeña, al capdavant del XV Cos, i no Líster, que es retira pel Vallès amb el seu V Cos), relata a les seves memòries un episodi bastant diferent i potser més creïble en la immensa confusió de la Barcelona del 26 de gener de 1939: Julio, un dirigent comunista «de nacionalitat incerta», feia «tota una sèrie de suggeriments», des d'afusellar els presos a Montjuïc fins a preparar «un pla de destruccions i incendis a la ciutat». «No li vam fer cap mena de cas (...) i ja no el vam veure mai més»,va escriure.

Notícies relacionades

El festival d'estiu de la Costa Brava que tindrà com a escenaris l'Escala i les ruïnes d'Empúries

Savall reviu el Schuman líric

És difícil saber si Serra Pàmies va exagerar un episodi similar: per exemple, si al reelaborar el seu passat després de la seva expulsió del PSUC el 1943 va convertir la dilació durant unes hores d'una proposta insensata, com la que va fer Tagüeña amb un esbufec, en la sèrie d'intrigues i dilacions que insinua a la seva carta. Encara que hi ha un punt a favor de la versemblança, almenys parcial, del seu relat. Si l'home que pregunta al seu germà «¿tu creus que si els barcelonins sabessin, coneguessin, aqueix episodi, em tindrien un agraïment?» i respon que ni un «dels veïns a qui inevitablement els esperava una mort segura» li donarien les gràcies.

Si fos un egòlatra fantasiós, molt probablement hauria explicat la seva història -i altres que podria esgrimir qui que va ser tresorer del PSUC- a algú més que al seu germà. «Si fos algú aficionat a explicar grans mentides n'hauria explicat d'altres. Però el que va fer a Mèxic va ser amagar-se i callar», recorda Guillem Martí. «Potser -afegeix- el projecte era demolir algunes fàbriques i infraestructures i no tota la ciutat. Potser les actes del seu procés a Moscou aclariran alguna cosa si es localitzen. Hi ha una història encara per investigar, i espero que el llibre afavoreixi que aquesta investigació històrica avanci». Fins que això arribi, de moment, la història de Serra Pàmies és la reivindicació d'un personatge oblidat, una «història familiar» i una novel·la d'espionatge, explica el seu autor, «entretinguda i interessant».