Pop d'avantguarda

La música de Björk no ha sigut mai fàcil de classificar, encara que al principi va ser més o menys fàcil d'assimilar. Quan va emergir com a artista en solitari després de passar per Sugarcubes, duia com a bagatge unes cançons nodrides de múltiples sons, però sempre arrelades en estructures pop reconeixibles. Debut (1993; en realitat el segon, perquè en va gravar un altre en la seva infància) reunia música de ball que bombollejava aquells dies i folklore islandès, i jazz, i bandes sonores. Era mil coses a l'uníson, però tot encaixava en cançons rodones.

Discos posteriors van obrir encara més la paleta sonora de l'artista, sense que l'empenta pop se'n ressentís. Post (1995) és un disc tan heterogeni com poblat de hits -la balada cibernètica Hyperballad és per a alguns la millor cançó de Björk-; Homogenic (1997) es mostrava més homogeni en el seu estil general d'electrònica gelada amb cordes aèries; i Vespertine (2001) era una meravella xiuxiuejant i íntima que abraçava l'electrònica miniaturista feta amb laptop.

Médulla (2004) encara va ser un èxit crític i de vendes, però el seu atreviment (es va gravar amb la veu humana com a únic instrument) suggeria un afany experimental que posteriorment no seria sempre ben comprès. Volta (2007) podia ser irregular, però el meravellós Biophilia (2011) va semblar veure's perjudicat pel seu aparell conceptual i per la tendència de Björk a superposar la recerca sonora personal a la tornada directa.

Notícies relacionades

Plans per a un agost cultural pletòric

De les passarel·les de Nova York a un aljub de Mallorca

El recentment editat Vulnicura recupera la virulència emocional de discos com Homogenic, tot i que aquí no hi ha, de nou, tornades que puguin accedir als 40. Vulnicura s'alimenta del dolor d'una ruptura i no es torna drama masticable, sinó cançons d'emoció visceral amb fons d'electrònica audaç (s'adverteix clarament el suport en la producció d'Arca, aliat de FKA twigs i Kanye West). El disc arrenca amb Björk demanant «respecte emocional» (a Stonemilker), relata el declivi d'una relació a través del sexe (History of touches) i només aixeca el vol anímicament parlant en la recta final. Deixa empremta i oïdes estimulades.

Es parla de gran retorn, però és Björk fent ni més ni menys el que ha fet sempre: el que vol.