Ferides de tota una vida

A L'aigle noir, la cançó de la cantant francesa Barbara que va adaptar Maria del Mar Bonet, un ocell negre apareix del no-res portant amb ell un record del passat. A L'àguila negra, premi Sant Jordi de novel·la, Joan Carreras (Barcelona, 1962), que comença a recollir ara les primeres satisfaccions després de 25 anys de carrera literària, s'ha proposat el repte d'explicar «tota una vida». La de Marià Solvell, un dentista de qui anem descobrint, dels 8 als 70 anys, tots els fantasmes del seu passat, un ocell negre rere un altre. «Viure consisteix a acumular ocells negres i conviure-hi», diu Carreras.

Marià Solvell ha viscut bolcat en la seva feina en una consulta del carrer Gran de Gràcia i la seva vida sentimental ha vagarejat entre una convencional Anna Maria, germana del seu soci, i una volcànica Teresa. En un resort nudista espera, literalment i metafòricament en pilota picada, passar comptes amb el passat en el dia del seu 70è aniversari. Més que una àguila solitària, una bandada de corbs, que val més no detallar: el lector els anirà descobrint, viatjant d'anada i tornada del present al passat. «Com escrivia l'altre dia Vicenç Pagès, que ningú busqui, com en una novel·la negra, qui és l'assassí. L'interès de la novel·la és viure una vida sencera». L'assassí se sabrà a les primeres pàgines, seguint el símil de Carreras, però els morts no. Van caient lentament de principi a final. «L'objectiu màxim és que un lector comenci pel principi, arribi fins al final, no se salti res i a més s'emocioni amb la vida d'aquests personatges i la visqui durant aquest temps. Si et preguntes per què els meus personatges fan el que fan, això em fa sentir molt feliç. Si t'ho preguntes és que per a tu aquests paios existeixen. I jo em dedico a això, a fer que existeixin personatges que no existeixen. ¡Fer que els hòbbits existeixin!»

Carreras no creu haver exagerat a l'hora d'imaginar les penes que va patint el Marià, que veu la vida com una dentadura que es va gastant però que sempre es pot reparar, empastar, restituir i, en cas extrem, sacrificar-ne una peça. «Hi ha amics als quals els han passat el doble de coses, sort en tenim d'això que anomenen resiliència».

L'àguila negra, en la versió de Maria del Mar Bonet, no era una cançó que tingués un significat gaire especial per a Carreras. «Volia buscar una cançó que pogués ser la cançó d'una parella. Vaig triar aquesta just perquè em semblava que tenia un punt de referència d'una època, que podia ser compresa per molta gent i que permetia moltes interpretacions diferents», explica. Res a veure, adverteix, amb la que va relacionar pòstumament l'ocell negre de la cançó amb els abusos paterns que va patir la seva autora. «Em vaig impregnar d'ella, vaig treballar i vaig veure que m'anava tan bé que vaig acabar titulant les dues parts del llibre amb els ulls de robí i el diamant blau que apareixen a la cançó, i només al final va acabar sent el títol del llibre. Cada lector decidirà si la figura de l'àguila negra li resulta suggeridora d'un dels personatges, o d'una època, o d'un moment».El vermell i el blau s'acaben convertint en una elecció en el desenllaç del llibre. Un codi que sembla remetre (encara que no era la intenció) a les pastilles de Matrix. «És la idea de l'elecció. Els personatges han hagut d'escollir, alguns s'han equivocat i altres, vés a saber. És que la vida és això. Acceptar que la vida és imperfecta, que t'equivoques, et penedeixes, deixes ferides, et fereixen, et passen desgràcies que no esperaves, fiques la pota, demanes perdó, o ja no pots demanar perdó... El que mola de la vida és que sigui així».

Sense èpica antifranquista

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

Una de les grans eleccions del Marià és la d'abandonar la Teresa, una cabra boja, una arquetípica joguina trencada dels 70. «El Marià és un dels que s'han acomodat, els que han renunciat a la seva Teresa i que han fet un país conformista i acomodatici». Que veu, a més, des de fora, com a espectador, els fets de la transició. «La idea és que no siguin herois antifranquistes. Només s'adapten, que és el que feia la verdadera majoria silenciosa. Tenir fills, portar-los a l'escola, guanyar alguns diners».

Encara que no siguin prolixos, els passatges sexuals del llibre són més intensos del que és habitual fins ara en els llibres de Carreras. «El tractament de la sexualitat és explícit, no hi ha poesia. No escric amb nyigui-nyoguis, i a la meva edat encara menys», diu. El que passa amb un plat de macarrons (deixem-ho aquí) ho prova.